El caràcter de classe del moviment estudiantil

Tradicionalment, i en especial des del cada cop més remot maig del 68 –del qual alguns agosarats ja n’han certificat la defunció definitiva-, s’ha tendit a incorporar els i les estudiants, allò que metodològicament anomenem moviment estudiantil, com un element més del conjunt social que heterogèniament compleix les condicions per a esdevenir subjecte revolucionari.

Article per al Revolució, revista de la CJC-Joventut Comunista, susceptible d'ampliar-se substancialment

Podem situar l’aparició de l’alumnat com a element contestatari a partir de la instauració del dret a l’accés universal a l’ensenyament, i especialment al superior, que amb millor o menor fortuna es generalitzà al conjunt del continent europeu en el procés de construcció de l’Estat social del benestar posterior al sagnós episodi bèl·lic viscut a la primera meitat del segle XX. La massificació –en el sentit de quelcom que esdevé de masses- dels centres universitaris, ara ja no restringits només a l’entrada de la progènie de les classes benestants, dotà aquestes d’un caràcter menys elitista, més combatiu, en definitiva, més popular.

Així doncs, el procés d’aparició del moviment estudiantil com a sector social que esdevé agent polític de rellevància va íntimament lligat a l’accés dels fills de la classe treballadora i el conjunt de les classes populars a la universitat. Hi ha un vincle evident, per tant, entre la condició econòmica dels qui omplen les aules amb la pròpia constitució dels centres educatius i de la forma de transmetre i generar el coneixement.

Segle XXI. El lent però progressiu camí cap a la construcció de la superpotència europea, dirigit i dictaminat des d’instàncies neoliberals, ha posat el sistema universitari vigent en el punt de mira, amenaçant-ne el caràcter universal i públic que fins ara, malgrat les greus deficiències estructurals existents, s’havia mantingut.

A Europa no li interessa crear una veritable societat del coneixement, amb una qualificació mitjana de titulats universitaris entre la població. A Europa, la “nostra” Europa, tant li és la formació integral de les persones. A Europa, la seva Europa, li molesta l’existència de pensament crític, de capacitat de qüestionar, crear i transformar l’entorn. Europa vol treballadors competitius, que frenin l’inexorable ascens econòmic asiàtic, que produeixin més i millor, que no tinguin vel·leïtats artístiques o polítiques que puguin desplaçar el mercat i el progrés econòmic de la centralitat de la construcció europea.

La darrera i més crua expressió d’aquesta Europa és la mastodòntica reforma dels estudis superiors, que per referències anomenem, metodològicament, el Procés de Bolonya. Una subtil maniobra amb la qual, sota el pretext d’equiparar el nivell i la validesa dels estudis a tot el continent i d’introduir millores en el model pedagògic –d’altra banda denunciat durant dècades per estudiants i professores per haver-se quedat obsolet-, s’escola la concepció neoliberal sobre la universitat, que contempla aquesta com un element al servei de les necessitats del mercat i orientat a la formació de mà d’obra qualificada per a treballar, no per a pensar.

El sistema de partició del títol universitari que incorpora un nou postgrau imprescindible per a l’especialització però de preu desorbitat, la pretensió d’incorporar sistemes de seguiment i d’avaluació continuada sense incrementar el pressupost destinat a infraestructures i professorat, l’absolut obscurantisme amb què s’han pres les decisions que estan afectant de forma històrica la universitat i la nul·la participació dels agents implicats en la reforma, la voluntat de restringir el contingut teòric de les carreres i potenciar-ne el preeminent pràctic i pre-laboral, la perpetuació d’una política de beques irrisòria...

Aquestes són només algunes de les característiques que han causat el rebuig del moviment estudiantil, i també de cada cop més sectors del personal docent. Bolonya, allò que anomenem Bolonya, és la traslació a la universitat més contundent de la pretensió d’acabar amb les prestacions socials i els sistemes de redistribució de la riquesa que s’aconseguiren només després d’un segle de lluita. És de sentit comú, però també de radical anàlisi de classe que, com deia la pancarta de la manifestació del 15 de novembre que convocava la PMDUP (Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública) i que aplegà més de 10.000 estudiants, la universitat pública no progressa adequadament.

Caldrà, doncs, que la construïm nosaltres.

Albert Claret