El debat estratègic de les esquerres: el Front d'Esquerres i la Unitat Popular

Reprenc després de molts mesos aquest bloc, per enganxar el debat que hem tingut amb un antic company de partit. De resultes de l'article Balanç i perspectives als Països Catalans publicat a Kaosenlared, en què s'afirmava que "la situació actual als Països Catalans podríem dir que és idònea pel que fa a l'aparició d'un esclat revolucionari", s'ha generat una dinàmica molt saludable de discussió que reprodueixo a continuació. Recomano la lectura prèvia de l'article en qüestió.

1. Alguns comentaris a l'article "Balanç i perspectives als Països Catalans"

Albert, voldria fer-te alguns comentaris al teu text. Penso sincerament que aquest article és una aplicació calcada i mecànica dels manuals més bàsics del marxisme, que no té en compte el plec vastíssim d'experiències que ja tenim ni l'enorme complexitat de la nostra societat.

L'experiència dels moviments revolucionaris al llarg dels 150 anys des de la publicació del Manifest Comunista ens han demostrat que la teoria només té sentit quan entronca amb la realitat, i no a la inversa. Els preceptes teòrics han d'ajudar-nos a comprendre i analitzar millor la realitat, no a fer-nos veure la realitat en funció de categories i elucubracions que només existeixen a la nostra ment.

Una crisi del capitalisme, fins i tot una de llarga duració, no és sinònim automàtic d'una millora de les condicions objectives per a un esclat revolucionari. Seguint amb la teorització clàssica, la sortida a la crisi acostuma a oferir 3 possibilitats: 1) la revolucionària protagonitzada per les classes subalternes, que subverteix el règim polític i el mode de producció establert; 2) la deriva cap a un règim autoritari de tipus feixista sustentat en la frustració de petits i mitjans propietaris i amb la benevolència de l'oligarquia; i 3) el pacte social entre els representants de les classes socials en pugna -en aquest cas, govern i patronal amb sindicats- que suposa concessions per ambdues bandes (uns accepten empobrir-se a canvi que els altres acceptin no enriquir-se tot el que podrien).

Atesa la situació actual, les estructures de base existents entre la classe treballadora -sindicals, polítiques, culturals, associacions de veïns, etcètera- i la capacitat negociadora que tenen els treballadors, és difícil considerar el moment actual com l'idoni per a un esclat revolucionari. No ho va ser als anys setanta en una crisi que tenia similituds importants amb l'actual -també diferències, és clar- i malauradament des de llavors no hem fet més que empobrir i permetre la lenta erosió de la capacitat de la societat civil i les classes treballadores de generar contrapoder popular i una organització de base capaç d'enfrontar-se als interessos de la classe dirigent.

Sobre l'anàlisi que fas en el context dels "Països Catalans", que no em sembla una categoria analítica excessivament vàlida en rigor, penso que més enllà de la contundència de les paraules no hi ha gaire clarificació dels conceptes ni la realitat preexistent. Ni la classe treballadora dels "Països Catalans" té una sola consciència (per molt que alguns voldrien), ni està en lluita per la revolució socialista (per molt que molts voldríem) ni s'enfronta a una "aristocràcia". És cert que dins l'oligarquia espanyola hi ha sectors que provenen directament de les antigues castes nobiliàries del segle XVIII a què fas referència, però no crec que el 1714 i l'anàlisi de classe que ens pugui ajudar a comprendre aquella conjuntura i aquell procés històric ens sigui gaire útil per a analitzar el context actual.

D'això se'n diu, com deia al principi, imposar les pròpies conclusions teòriques a la realitat, que en aquest cas és clarament diferent. I per tant, tota l'anàlisi que se'n deriva és forçosament deformada i plena d'inexactituds significatives.

D'altra banda, no puc fer més que rebatre la reiterada línia argumental que pretén equiparar els moviments nacionalistes dels països industrialitzats amb les guerres d'alliberament nacional dels països que van sofrir el colonialisme. Pretens que als "Països Catalans" podrien donar-se resultats similars als de "Cuba, Vietnam o Argèlia" (sic). Posar-ho al mateix nivell i assumir que les mateixes estratègies de lluita són vàlides és inadmissible des d'un punt de vista rigorós, i l'experiència ha demostrat que la naturalesa dels conflictes i les posssibilitats de transformació social són diametralment oposades. Als anys seixanta aquesta confusió dins l'esquerra marxistoide va tenir força prèdica i va nodrir els plantejaments teòrics de molts grups polítics, però una inexcusable anàlisi seriosa i un coneixement mitjanament profund dels casos cubà, vietnamita o algerià ens porten a la conclusió que són conflictes netament diferents, més enllà de la imprescindible solidaritat internacionalista que pugui existir entre la nostra lluita i la d'aquests pobles.

El paral·lelisme amb la situació a Rússia (que no la URSS) de 1905 descrita per Trotski i l'actual de Catalunya arran de les consultes, pels mateixos motius descrits més amunt, em sembla del tot gratuïta i demostrativa de molt poc coneixement tant d'aquella realitat com la que vivim aquí i ara.

No crec que el motiu de fons pel qual no hi hagi un esclat revolucionari als "Països Catalans" o al conjunt de l'Estat espanyol sigui la "dipersió de l'esquerra combativa", que també. La raó de fons és una qüestió associada a aquesta però molt més complexa i de lenta reconstitució: la divisió de la classe treballadora. Els grups de l'"esquerra combativa" a què fas referència tenen una representativitat molt limitada i una projecció pública més aviat nul·la; ni tots sumats aconseguirien tenir una força i un impacte suficient per a fer un salt endavant en la preparació d'una hipotètica insurrecció revolucionària. El problema és més greu i profund i té a veure amb la pèrdua d'organització de les classes populars, la desaparició d'estructures de base, la intoxicació constant per part del pensament hegemonitzador que preconitza l'individualisme i la insolidaritat, el discurs polític imperant que segmenta la població en funció de categories falses ("classe mitjana", "immigrants", etc.).

Finalment, i d'acord amb la crida a la unitat que fas al final del teu article, volia fer un parell de consideracions. La "unitat popular" no es construeix des de concepcions dogmàtiques, restrictives ni sectàries, tancades en banda a bastir aliances polítiques amb forces de signe divers. La qüestió no és constituir una sopa de sigles més gran ni que tot/a treballador/a tingui el carnet d'un partit determinat. Es tracta aquí de la reconstitució de la classe treballadora i de l'aliança estratègica d'aquesta amb altres sectors de les classes populars (la petita i mitjana burgesia, el món de la pagesia, tècnics professionals).

La "unitat popular", "Front d'Esquerres" o "Pol Alternatiu", sina quina sigui la denominació que s'utilitzi, parteix necessàriament de la confluència de diverses organitzacions, sensibilitats i tendències a l'entorn d'una unitat d'acció programàtica. De l'aplicació estricta de la democràcia obrera en la presa de decisions (allò tan denostat del centralisme democràtic), de l'assumpció de responsabilitats i, sobretot, de la capacitat d'afrontar les contradiccions que genera la pròpia acció política i provar de superar-les.

L'experiència, així com les bases teòriques del marxisme més elemental, ens ensenya que la realitat ens transforma a partir de superar les contradiccions existents. És allò tan doctrinal de la tesi - antítesi - síntesi. Hi ha contradiccions molt difícils de gestionar i de superar, més enllà de la contradicció última capital/treball. Participar o no de la democràcia burgesa, entrar al govern, establir aliances amb altres forces no revolucionàries... És una part sovint no gaire citada del Manifest Comunista que és particularment definitòria de la filosofia i el mètode dels comunistes.

El problema de moltes organitzacions que es diuen d'esquerres i d'inspiració marxista és que prefereixen obviar sistemàticament les contradiccions i viure'n al marge. Això no és ser un revolucionari, sinó un simple propagandista sense capacitat real de canviar la realitat.

El camí cap a la unitat, però resta com sempre obert. Espero que els meus comentaris puguin ser profitosos per a una millor entesa entre aquelles persones que tenen intenció de transformar el món en què vivim.

A. Claret

2. Resposta del company Albert Buigues:

La dispersió i debilitat de la classe obrera obeeix precisament al treball de al·lienació que sectors reformistes i keynesians (com va passar amb el bernstenianisme al segle XX) han acabat per debilitar tota mentalitat revolucionària a base de pactes antiobrers i reformes laborals i polítiques de tall socialdemòcrata i espanyolistes al llarg de la transició fins als temps actuals. I això costa molt de combatre. La història ens mostra la renúncia progressiva del PCE/PSUC, PCC als postulats del marxisme revolucionari per obeir més a postulats del pactisme reformista per obtenir quotes de poder a costa dels interessos de la classe obrera. La petita burgesia com deia Lenin es una classe molt petita que es posarà en mans de la burgesia o nostra depenent les condicions però això no vol dir que sigui una classe amb qui teixir aliances ja que no obeeix a interessos "populars".

En quant a la rigorositat del concepte dels Països Catalans, només has de buscar textos al web del MDT com la qüestió nacional de Carles Castellanos o a la web d'Endavant "el fet català" de Pierre Vilar. També pots buscar "Sobre el nacionalisme" de Josep Guia del PSAN. La qüestió dels PPCC és històrica i sempre ha estat viva des de l'antiguitat, com reconeix Joan Fuster en els seus escrits amb dades històricoliteràries. Tampoc volia explicar en aquest article tota la meva ideologia sino només donar una opinió sobre la cojuntura actual. El paralel·lisme amb Vietnam o Algèria és més que suficient per que es tracten de lluites antiimperialistes (contra un estat opressor o colònia en el cas dels dos esmenats). Per tant es tracta de lluites contra un poder extranger als que s'hi oposen els interessos de la classe treballadora d'una nació oprimida. La debilitat de la burgesia nacional per dur a terme el procés alliberador és el petit paral·lelisme amb la descripció de Trotsky a 1905 on diu que la burgesia no podia dur a terme la revolució a Rússia i per tant seria la revolució inminentment socialista.

En quant a la projecció nul·la dels moviments combatius discrepo prou amb tu per dues raons, bàsicament les mobilitzacions més combatives cada vegada estan en un constant creixement, així com les organitzacions que les duen a terme. I la visibilitat al carrer és un factor molt objectiu, per exemple el PCC amb més recursos econòmics i parlamentaris no teniu una visió al carrer pràcticament a part de la trentena o quarentena de militants que treieu a una mobilització de suport a sindicats pactistes com CCOO o UGT, així com la diada nacional de l'any 2009 on es veia clarament la diferència entre EUiA i l'EI per exemple (amb el bloc més gran i combatiu). A part dels actes que s'organitzen cada any amb actes polítics propis i visibilitat amb campanyes (amb la conseqüent repressió que vosaltres no teniu, car controleu els mitjans repressius de la CAC). Podríem fer un anàlisi de casos repressius i seria evident la força dels respectius moviments i organitzacions ja que com tots sabem la repressió es veu quant un moviment té potencial subversiu.

I ja per acabar, esmenar que Unitat Popular o Front d'Esquerres (referint-me als antics Fronts Populars) no son el mateix, aqui demostres no tenir coneixement de la diferència per exemple dels Fronts com els del 36 (semblants als que prediqueu vosaltres com a estratègia aliant-vos amb la burgesia d'ERC o el PSC) i la Unitat Popular com els processos semblants als viscuts a Xile per Allende. La unitat popular és l'aliança entre actors que només provenen de les classes populars o treballadores, no el Front d'Esquerres VOSTRE (que és el mateix que el Front Popular antic) on la burgesia i la pseudoesquerra s'alien contra el feixisme en el 36, i ara contra la mateixa burgesia (??) fent que aquesta pseudoesquerra es demostri com a realment socialdemòcrata sense una aspiració clarament socialista.

Salutacions i espero que reconeguis les discrepàncies.

Albert

3. Darrer comentari per part meva:

Breument:

1) La petita burgesia russa en època de Lenin mereixia unes consideracions concretes en funció de la correlació de forces d'aquell moment i lloc històricament determinat. Les condicions existents avui a Catalunya són radicalment diferents, així com la caracterització de classes de la nostra societat. Lenin escrivia en una realitat en què els obrers eren una porció molt minoritària de la població en un país de règim feudal agrari, on el 90% es dedicava a treballar el camp. En aquesta situació, com pots imaginar-te, la petita burgesia encara era més residual i l'aliança estratègica havia de ser per força entre els interessos de la classe obrera i els camperols.

Avui, aquí i ara, la situació és del tot distinta. D'una banda, les persones assalariades avui ocupen prop del 75% de la població activa. Però les diferències salarials i sectorials entre la classe treballadora s'han augmentat fins l'infinit, en una estructuració de classe molt més complexa que la que existia fa un segle. De l'altra, els petits i mitjans propietaris avui ocupen un espectre significativament més gran que abans, tant a nivell numèric com de presència social, ben a l'inrevés que la pagesia, que pràcticament ha desaparegut. Per tant, i com en totes les situacions: dels pensadors que ens han precedit n'hem d'aprendre i aplicar el mètode, la manera en què analitzaven la seva societat. No les conclusions, que poden ésser diferents en funció de la societat que s'analitzi.

2) És curiós veure que sempre s'adjudica la culpabilitat històrica de “l'abandó de la lluita i la combativitat” als partits i sindicats que, amb diferències i fluctuacions, s'han mantingut presents i amb posicions semblants en l'escenari polític d'almenys els darrers trenta anys. Em refereixo al PCE, el PSUC o les CCOO. La culpa mai no descansa en els centenars de grups, grupuscles i partits suposadament d'esquerra o extrema esquerra que s'han autodestruït en escissions sense fre, s'han integrat al PSOE (com tants trotskistes) o directament s'han dissolt en desaparèixer definitivament la seva militància. Aquests partits i grupets que disputaven i que feien la guitza als comunistes, on són? Quina ha estat la seva aportació? La gent que van convèncer per a radicalitzar-se en les formes, on és? Quina ha estat la contribució de la sopa de lletres de l'esquerranisme “anti-PCE” (o “anti-PSUC” a Catalunya) al llarg de tots aquests anys?

I dels “sindicats” ja no cal ni parlar-ne. Et refereixes a la COS, però hi ha tantes altres organitzacions “sindicals” que són petites agrupacions de treballadors amb carnet polític... que potser si tots aquests sectors crítics col·laboressin amb els qui ja fem pressió a CCOO i no deixem en mans del reformisme sense escrúpols el timó de l'organització més gran d'Espanya, hi hauria una altra realitat a dins del sindicalisme majoritari. Però no, molt millor fundar la nostra capelleta i des d'allí ésser plenament coherents amb la nostra vocació “d'unitat de la classe treballadora.

3) Que els Països Catalans siguin un concepte útil i vàlid per a l'anàlisi cultural o "històrico-literària" no implica que puguin fer-se anàlisis de tipus econòmic o polític en funció d'aquest marc geogràfic com si fos una realitat existent i com si, més enllà de compartir una mateixa llengua, tinguessin una caracterització de classe única i comuna. Això no és així pel simple fet que ni les burgesies catalana, valenciana i balear són una mateixa cosa (ni comparteixen interessos), ni els interessos estratègics de Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears són els mateixos en funció també de l'encaix en la política general espanyola, ni tampoc la classe treballadora i les capes populars d'aquests tres territoris tenen consciència de ser una mateixa cosa (fonamentalment perquè, ara per ara, no ho són).

A mi em sembla molt noble i legítim l'objectiu d'aconseguir una unitat política per als Països Catalans en un futur, i crec en la categoria com a noció d'unitat cultural de tipus geogràfic i històric. Però no puc estar d'acord amb anàlisis de la situació actual en funció de construccions fantasioses que no s'adiuen amb la realitat existent avui. Sobre el fet de referir-se a Catalunya com a "CAC" -en vulgar imitació del desafortunat terme "CAV" que utilitza l'esquerra abertzale per a referir-se a Euskadi- crec que no cal ni comentar-ho.

3) Un estudi en profunditat de què es i com opera l'imperialisme et farà veure que a Catalunya, o als Països Catalans no pot considerar-se que aquest sigui el sistema establert. De la mateixa manera que frivolitzar sobre l'heroica resistència dels pobles algerià, vietnamita o cubà contra el colonialisme que patiren em sembla repugnant. Potser cal recordar que a Vietnam moriren centenars de milers de persones per bombardejos de napalm o de gas taronja, que a Algèria assassinaren desenes de milers d'integrants de l'FLN... Catalunya no ha estat mai ni serà un "país colonitzat" pel simple fet que exerceix de potència dominant per mitjà de les estructures de l'Estat espanyol.

Quin va ser el paper dels industrials catalans a Cuba? I quin estan jugant ara les empreses, inversions i interessos catalans al Marroc, Filipines i un llarg etcètera de països? El poble treballador francès tampoc no és responsable de la política exterior del seu país, però no per això cal considerar-los una "nació ocupada". La resta és pura imaginació fantasiosa i, com dic, cal ser capaç de frivolitzar fins a extrems molt perillosos per a posar al mateix sac Algèria i Vietnam amb els "Països Catalans".

4) Les "mobilitzacions combatives" a què fas referència són concentracions d'un o dos milers de persones pel centre de Barcelona. Això no és tenir projecció pública. De tota manera, tampoc no em referia de forma restrictiva a la capacitat de manifestar-se en nombre elevat als carrers o d'aparèixer cada dia als mitjans. Precisament, la visibilitat no és un factor gaire objectiu. Jo no havia mencionat el PCC en cap moment, però ja que en parles: els comunistes tenen presència a infinitat de llocs i situacions (al moviment sindical majoritari, al moviment de solidaritat internacionalista, als moviments culturals alternatius, en la representació parlamentària i institucional als municipis, als moviments i associacions de veïns, a les principals empreses i indústries del país...).

És a partir de l'organització d'estructures de base, com deia en el primer comentari, que pot iniciar-se el procés de construcció del Front d'Esquerres (o la "unitat popular"). No per una simple visualització del Partit als mitjans. No és aquest l'objectiu dels comunistes. No pretenem guanyar eleccions ni barallar-nos per veure qui la té més llarga. Pretenem contribuir decisivament a l'organització social i a l'empoderament per la base del nostre poble. Sense renunciar mai a cap mitjà, a cap via per a fer-ho possible, interconnectant diversos espais d'intervenció política (per exemple, el Parlament i les empreses en lluita). Si encara hi ha qui pensa que la força d'una organització política es mesura en vots o en número de banderetes que hi ha en una mobilització, al més pur estil socialdemòcrata, caldrà que en faci una revisió crítica i que reflexioni sobre quins són els objectius pels quals existeix i prova de transformar el món.

5) Compte amb frivolitzar també amb la qüestió de la "repressió". Rebutjo i he signat -com tantes altres persones del meu entorn- un gran nombre de manifestos contra penes i multes completament desorbitades i injustificades contra militants de l'independentisme i altres moviments anticapitalistes. Inclosos nosaltres, és clar. Ara bé: no crec que pugui considerar-se una situació de "repressió generalitzada" ni a una persecució sistemàtica d'un grup polític. Per ara, almenys, no és el cas.

La repressió, ho saben bé aquells qui l'han patida (que no som ni tu ni jo) va molt més enllà que posar multes per enganxar cartells o fer destrosses; fins i tot més enllà que jutjar algú per injúries al rei, cosa que d'altra banda és veritablement propi d'un sistema feudal.

6) Finalment, crec que en la teva concepció de la política d'aliances ni tens en compte les aportacions fetes per Antonio Gramsci a l'entorn de la noció de bloc històric i d'hegemonia de la classe obrera en la construcció de poder popular, ni tampoc en una idea d'unitat que vagi més enllà de l'aliança concreta entre partits i formacions polítiques. Impera encara una visió excessivament socialdemòcrata d'allò a què fem referència quan es parla de Front d'Esquerres, que és principalment i en primer lloc el que comentava de recuperar les estructures organitzatives que constitueixin el poder popular, en una gran confluència de moviments, tendències, partits i associacions de tipus divers -cultural, polític, sindical, veïnal, professional- que sigui capaç de generar un teixit social que sustenti i faci possibles les propostes de transformació social. En aquest entramat el Partit Comunista hi té un paper, però no és ni l'únic ni el principal agent del procés, car ha de comptar necessàriament amb moltes més sensibilitats i realitats provinent del poble, autèntic protagonista i força motor del procés revolucionari. Si no és així, caurem un cop més en els errors del passat.

El que comentes respecte al Front d'Esquerres i els Fronts Populars dels anys trenta tampoc no és gaire exacte. Els Fronts Populars tenien una vocació antifeixista i apareixien com una resposta de les forces polítiques i sindicals d'extracció obrera a la regressió -en termes democràtics- que s'estava patint arreu per l'auge dels moviments feixistes europeus. Era la constatació que el parlamentarisme burgès no és el mateix que el feixisme, i que en si mateix revesteix una fase i una estructura social més favorable per als interessos de la classe obrera i per a l'avenç cap al socialisme. Això que va costar tant d'assumir i que la Internacional Comunista finalment va saber analitzar al seu VII Congrés de 1935, alguns ara encara ho obliden o ho deformen, quan frivolitzen amb l'ús del terme “feixisme” i “feixista” (error greu, d'altra banda, ja denunciat pels partits comunistes de la dècada dels trenta). D'altra banda, comentes que la Unidad Popular d'Allende no tenia un component interclassista, i això tampoc no és cert. Sí que constituïa un bloc popular davant altres formulacions polítiques que representaven les classes propietàries i oligàrquiques, però també comptava amb sectors del Partit Radical, l'esquerra cristiana i altres sectors que tenien uns recolzaments socials que abastaven la capa de petits propietaris, professionals liberals i persones de cultura.

Tornant, però, al nostre tema. El que es proposa aquí i ara, tot i que té algunes similituds en quant a concentració democràtica enfront els sectors oligàrquics antidemocràtics, va més enllà i proposa la unitat popular de base. Aquesta unitat podrà tenir la seva traducció en pactes entre partits (que no deixen de ser l'expressió organitzativa dels interessos de classe o de sectors de classes socials) i una projecció institucional, però aquesta només és una faceta d'un procés molt més profund i determinant. I en aquest paper, l'aliança amb sectors de la petita burgesia que en un context de capitalisme financer i monopolista pot donar-se i ampliar l'abast i la influència del projecte revolucionari.

Però de tota manera, aquesta és una qüestió que es desenvolupa en la pràctica i que va comprovant-se certa o falsa amb un sistema d'assaig-error, no en les discussions entre organitzacions que per prejudicis ideològics no són capaces d'aproximar posicions. La realitat es transforma amb l'acció real del dia a dia, i no des de la puresa dels plantejaments teòrics immaculats que no contemplen la superació de les contradiccions existents. Aquesta és la funció dels revolucionaris, en consonància amb el principi del materialisme dialèctic segons el qual la base de l'acció revolucionària és la filosofia de la praxi, és a dir la teoria contrastada i corregida en la pràctica.

Salut,

A. Claret