Crítica, autocrítica i unitat de les esquerres (II): A río revuelto...

Clama al cel que la situació que estem vivint és complicada i que entranya perills que no cal perdre de vista. La discussió dins l'esquerra està aixecant més polseguera de la prevista. L'article que signava fa qüestió de dos dies ha generat un debat en diversos espais, que s'ha mantingut de forma més o menys cordial i que penso que està ajudant a clarificar posicions dins del moviment polític i social que representa Esquerra Unida i Alternativa.

D'entre les respostes que s'han donat al text -moltes d'elles en espais poc accessibles per a persones que no estan directament implicades en el debat, com el Facebook-, una de les que més directament ha plantejat preguntes i valoracions lligades al meu article inicial és la que ha escrit el company Juanjo Bravo al bloc de Bastida d'EUiA i de la qual es fa ressò el company Francesc Matas. En recomano la lectura prèvia. El podeu trobar a: Ni honra ni barcos?

No cal dir que agraeixo la resposta i la cita, tot i que no hi figura l'enllaç al meu article i algú pot pensar-se, pel que es diu en el text, que és una mena de vomitera reformista i antiobrera de caràcter reaccionari. Suposo que malgrat les diferències convindrem que no és això, sinó una presa de posició que provava de reduir el simplisme aparent d'algunes situacions que integren una complexitat enorme, al marge de si les conclusions són compartides o no (com en el cas de l'article en qüestió).

De tota manera, un cop llegides les consideracions dels companys, voldria fer un parell de comentaris:

1) Els companys d'Izquierda Xunida d'Astúries estan plantejant, en base a una proposta de paquet de mesures autonòmic que augmenta la pressió fiscal sobre les rendes superiors a 100.000€ i que inclou també impostos en vehicles d'alt consum:

"Izquierda Unida-Bloque por Asturies-Verdes no votará a favor de la modificación de la ley autonómica por la que se aplicará el recorte salarial del 5% a los funcionarios en Asturias si el Gobierno no aplica el incremento del gravamen autonómico del IRPF a partir de las rentas de 60.000 euros, y no de 100.000, como anunció ayer el Gobierno autonómico.

[...]

Iglesias condicionó el apoyo de IU a la medida a un plan general de reformas 'que exija sacrificios a todos los que están en condiciones de hacerlos, y no únicamente a pensionistas y trabajadores públicos, que son los últimos a los que se pueden pedir estos esfuerzos'. Como primer punto, pidió que el gravamen que el Principado debe estudiar sobre el IRPF de las rentas más altas sea a partir de los 60.000 euros anuales, y no de los 100.000, como ayer propuso.

[...]

Para Iglesias, 'la salida de la crisis en Asturias no puede ser la traslación del decretazo de Zapatero, sino un paquete de medidas equilibradas y contenidas'. Así, anunció que no votarán a favor de la propuesta si no se admiten estas demandas."

(font: http://noticias.terra.es/2010/local/0603/actualidad/iu-no-votara-en-la-junta-general-el-recorte-a-los-funcionarios-si-no-se-grava-el-irpf-a-rentas-superiores-a-60000-euros.aspx )

I un altre fragment de la seva pròpia pàgina web:

"Asina, IX va caltener na negociación la so esixencia de que la xubida del tramu autonómicu del IRPF aplíquese a rentes añales superiores a 60.000 euros, tal que anunció , otres comunidaes autónomes gobernaes pol PSOE, como Estremadura..

L'axuste que s'aplique tien de llevar apareyada una garantía de sostenibilidá de los servicios públicos esenciales como la sanidá o la educación y d'otres prestaciones incorporaes nos últimos años como'l xornal social o les derivaes de la Llei de Dependencia.

[...]

Amás, IX va plantegar na negociación parlamentaria col PSOE la “inevitable” reordenación d'inversiones necesaria pa llevar a cabu'l retayu del gastu públicu en 210 millones d'euros que plantega llevase a cabu anguaño l'Executivu autonómicu."

(font: http://www.izquierdaxunida.com/index.php?seccion=noticia&id=3938 )

Bé, aquí caldria veure quin tant per cent de la població asturiana arriba als 100.000 o als 60.000€ anuals -deduccions fetes-, i per tant de quin percentatge de la població total estem parlant. Ho dic perquè possiblement no és el mateix posar un impost a les rendes superiors a 120.000€ anuals a Catalunya que a Astúries o Extremadura.

És tan diferent l'estratègia institucional dels companys i companyes asturians, que aritmèticament tenen més pes per a fer valdre la seva pressió -ja que sense el seu vot no s'aprovaran les mesures-, que les que ha mantingut la coalició a Catalunya?

No serà que precisament som els únics llocs on estem al govern i on per tant se'ns planteja una contradicció que des de l'oposició no tindríem?

2) Crec que enlloc he dit que "qualsevol decisió més enllà de intentar millorar la traducció al català del decretazo del Zapatero ens situa en l’ultra-esquerranisme marginal". Més que de la crítica en si mateixa, de la qual hi ha bons exemples -com la de la cèl·lula Ramon Casanellas del PCC, o l'apareguda aquí a Bastida d'EUiA-, el meu article estava orientat a la crítica destructiva, a la pèrdua de perspectiva, al reduccionisme maniqueu d'interpretar la situació en un escenari en què només hi ha la dicotomia traïció/dignitat.

No considero ni que no pugui haver-hi gent d'EUiA que no estigui d'acord amb la decisió adoptada pel Consell Nacional o amb les accions del grup parlamentari de la coalicio (faltaria més!), ni tampoc que no pugui plantejar-se aquesta crítica en termes que puguin conduir a una síntesi, a un enriquiment de la línia política que seguim.

Però de vegades hi ha opinions que trenquem a tota possibilitat de diàleg amb les altres sensibilitats que coexistim dins l'espai de l'esquerra transformadora (tant a dins d'EUiA, com de la coalició o al seu voltant). I penso que en aquests casos, només es demostra cap enfora una posició de feblesa, de discòrdia interna i d'incapacitat política.

Però penso sincerament que del que jo havia plantejat no se'n pot extreure que a) estar en contra és d'esquerranismes marginalitzats o d'electoralismes vulgars; ni b) que votar a favor és correcte perquè es compleix amb l'imperatiu de "l'home d'Estat".

La qüestió de l'imperatiu legal no la mencionava com si això ens obligués a nosaltres acceptar el decret, en clau de "legitimitat institucional", sinó en relació a l'evidència que la mesura s'aprovaria amb o sense la nostra participació, però que aquesta podria tenir diferents recorreguts i continguts en funció precisament de quina posició mantingués el nostre grup parlamentari.

3) D'altra banda, a mi hi ha una cosa que sempre em balla pel cap quan tenim debats d'aquesta mena. Depèn la capacitat d'acció, de mobilització i de proposta d'EUiA del que facin els seus parlamentaris? No hem tingut sempre molt clar que els nostres diputats són només UNA EXPRESSIÓ MÉS de la lluita, però ni l'única ni la central?

I ara una provocació: què estan fent els companys/es a les localitats, a les empreses, a les associacions de veïns... esperant que sigui en Miralles qui vagi a organitzar-los? No desconec ni obvio l'evident relació dialèctica que existeix entre diferents àmbits de la intervenció política. Però precisament això és al que vull referir-me: la dialèctica s'ha d'establir de forma bidireccional i recíproca, de manera que totes les dimensions de l'activitat del moviment polític i social se'n puguin beneficiar. I clarament l'expressió institucional ha de ser un altaveu del treball i les lluites impulsades en altres sectors, ha de ser un trasllat a l'arena parlamentària de les batalles que s'estan jugant i que s'estan guanyant al carrer, perquè és al carrer on es guanyen la majoria de batalles, no al Parlament.

Hi ha qui demostra no tenir molt clar quin és el paper que juga EUiA, i concretament l'expressió de l'aliança electoral ICV-EUiA, en el mapa de l'escenari revolucionari català. Hi ha hagut, durant molt de temps, una mena d'esperança mil·lennarista que duia implícita la noció que la política parlamentària podria atreure per si sola l'adhesió de les masses i que serien els fruits d'aquesta acció institucional el que ens situaria més a prop o més lluny d'una conjuntura revolucionària o de les possibilitats reals de la transformació social. Les responsabilitats d'aquesta deformació són moltes i de ben segur que una bona part d'aquestes correspon a la direcció i als mètodes que s'han seguit durant un primer temps d'impuls fundacional del projecte d'Esquerra Unida i Alternativa, apuntalant-lo en alguns camps, d'entre els quals l'institucional fou un dels primers i més prioritari. Recordem que EUiA és un projecte que està encara en expansió, experimentant el desplegament en àrees on fins ara encara no havia arribat aquest impuls originari -com la Universitat, que coneixem bé tant en Juanjo com jo-, i que és precisament la presència i l'enfortiment en aquests altres espais el que donarà sentit i potència, a més de profunditat i perspectiva, a l'acció parlamentària.

També, per cert, donarà més força de negociació amb els nostres socis de coalició, que encara s'escuden en uns resultats electorals de fa una dècada per a justificar una preeminència que no és ni justa ni merescuda. Aquesta hegemonia és la que hem de guanyar als carrers, als barris, als llocs on hem d'esdevenir la part activa i imprescindible de la coalició ICV-EUiA.

Segurament si tinguéssim una base més potent i enquadrada; si fóssim capaços de generar més moviment al nostre voltant als pobles, barris i ciutats, als llocs de treball i d'estudi, la nostra pota parlamentària podria tenir més marge de maniobra, sabent que els rèdits de la seva acció tindrien traducció automàtica als carrers. Però em penso que no és exactament aquesta la situació, i ara com ara un dels espais on tenim més incidència -per bé que continua essent mínima i escarransida- és en la política parlamentària.

Per tant, tothom a arromangar-se i a posar-se a treballar allà on toqui, i que deixi de fixar-se dia sí dia també en el que fan els diputats, que no són ni l'única ni la principal expressió que EUiA té arreu del territori. No vull dir amb això que la seva acció hagi d'estar excenta de control democràtic o de crítica, faltaria més. No és això i demano que s'entengui el que estic dient. Jo el que vull és veure accions, mobilitzacions, organització de base, que acompanyi la feina parlamentària. I en base a aquesta, valorar de quina forma una pot condicionar l'altra i viceversa.

Recentment he vist que EUiA de Sabadell, de Sant Adrià de Besòs, de L'Hospitalet, de Montcada i Reixac, de Montornès del Vallès, de Cornellà, de Badalona, també de Santa Coloma de Gramenet... fan feina, organitzen la seva ciutadania, i això és el que ha de fer un moviment polític i social que té representació parlamentària però que es fonamenta en l'acció al carrer. Tirar endavant iniciatives locals que donin força també a l'expressió institucional del conjunt. No esperar que les solucions vinguin des del Parlament, sinó condicionar un escenari favorable a poder fer pressió allà.

De fet, si ho revisa els enllaços que he posat al paràgraf anterior veurà que hi ha diversos grups municipals d'ICV-EUiA que han presentat mocions als Ajuntaments contra les retallades, molt en la línia del document d'IU que es comenta a l'article d'en Juanjo Bravo.

És la mateixa discussió que tenim sempre i que ens té paralitzats, des del punt i moment que estem més pendents de l'acció institucional i parlamentària que de fer créixer EUiA allà on pot establir lligams amb el poble i les necessitats populars.

Quan tothom faci la seva feina, creient-se-la i fent créixer el projecte de transformació social que representa EUiA, llavors podrem permetre'ns el luxe de discutir durant hores sobre l'acció parlamentària. Suposo que en això hi estarem tots d'acord, però en aquest camp l'autocrítica sovint no s'exerceix de forma tan alegre com en altres àmbits de l'activitat d'EUiA.

Tindrem una nova oportunitat per a redoblar els nostres esforços i d'aprofundir en l'acció unitària de cara a la preparació de la vaga general del 29 de setembre, en la qual com bé dius, participarem colze a colze i provarem de no donar més justificacions per a haver d'acceptar propostes de mínims davant la impossibilitat de plantejar els màxims.