Remenant correus antics he trobat aquest petit text obituari que mai no va publicar-se. Per justícia a l'homenatjat més que no pas al text, he decidit penjar-lo aquí. Per recordar-lo a ell i a les persones que com ell ens van donar un exemple memorable que ens posa a lloc quan ens assetja la incertesa i el desànim.
A JOSEP SERRADELL, "ROMAN"
Vaig tenir l'oportunitat excepcional de veure't en persona. Eres poc més que un home vell i tremolós, de paraula difícil i de somriure amagat. Però en la mirada conservaves la serenor i la saviesa d'un passat devastador. Aquell esguard infonia respecte, desprenia valor i empenta: els teus anys de resistència queien al meu damunt, amb tot el seu pes inhumà i enorme. No era pas fàcil la feixuga tasca que vas haver d'acomplir. Al teu voltant l'enemic, que havia guanyat una guerra en què tothom hi va perdre molt, et seguia les passes. Qualsevol error, el més insignificant descuit, podia posar en perill la vida de molts camarades. Però no vas fallar-los mai.
Ets el protagonista d'una de les més belles però sofertes històries d'amor. Una relació que es veié relegada a un segon terme per la causa d'un poble que clamava justícia contra el tirà que n'esclafí les il·lusions. La lluita de classes era per a tu l'únic que tenia sentit, l'única manera de salvar el poc que hi havia al present i assegurar un futur digne per a les generacions que vindrien. Desconec si vas combatre pensant que algun dia veuries el fruit del teu esforç, o si potser vas fer-ho per allisar el camí al pas de la canalla que, en cas contrari, hauria de sofrir una infantesa terrible. No em cal la resposta.
Jo sé, perquè et vaig veure, que la teva vida és la història d'un poble en lluita, d'un crit en la foscor, d'una causa noble i veritable. I el roig de la sang dels companys caiguts no deixaria mai de bategar al teu interior. Fins ahir.
Però ara, no et preocupis. El teu descans és el més merescut de tots. Ja n'hi haurà d'altres que assumiran la teva lluita inexorable. Nosaltres ens hi comprometem.
Fins sempre, camarada.
Mataró, 3 de novembre de 2004
Escrits
0 comentaris:
Publica un comentari