PROLETKULT

A Josep Serradell, "Román"

2011-03-31T20:36:00.005+02:00

Remenant correus antics he trobat aquest petit text obituari que mai no va publicar-se. Per justícia a l'homenatjat més que no pas al text, he decidit penjar-lo aquí. Per recordar-lo a ell i a les persones que com ell ens van donar un exemple memorable que ens posa a lloc quan ens assetja la incertesa i el desànim.

A JOSEP SERRADELL, "ROMAN"

Vaig tenir l'oportunitat excepcional de veure't en persona. Eres poc més que un home vell i tremolós, de paraula difícil i de somriure amagat. Però en la mirada conservaves la serenor i la saviesa d'un passat devastador. Aquell esguard infonia respecte, desprenia valor i empenta: els teus anys de resistència queien al meu damunt, amb tot el seu pes inhumà i enorme. No era pas fàcil la feixuga tasca que vas haver d'acomplir. Al teu voltant l'enemic, que havia guanyat una guerra en què tothom hi va perdre molt, et seguia les passes. Qualsevol error, el més insignificant descuit, podia posar en perill la vida de molts camarades. Però no vas fallar-los mai.

Ets el protagonista d'una de les més belles però sofertes històries d'amor. Una relació que es veié relegada a un segon terme per la causa d'un poble que clamava justícia contra el tirà que n'esclafí les il·lusions. La lluita de classes era per a tu l'únic que tenia sentit, l'única manera de salvar el poc que hi havia al present i assegurar un futur digne per a les generacions que vindrien. Desconec si vas combatre pensant que algun dia veuries el fruit del teu esforç, o si potser vas fer-ho per allisar el camí al pas de la canalla que, en cas contrari, hauria de sofrir una infantesa terrible. No em cal la resposta.

Jo sé, perquè et vaig veure, que la teva vida és la història d'un poble en lluita, d'un crit en la foscor, d'una causa noble i veritable. I el roig de la sang dels companys caiguts no deixaria mai de bategar al teu interior. Fins ahir.

Però ara, no et preocupis. El teu descans és el més merescut de tots. Ja n'hi haurà d'altres que assumiran la teva lluita inexorable. Nosaltres ens hi comprometem.

Fins sempre, camarada.

Mataró, 3 de novembre de 2004

Crítica, autocrítica i unitat de les esquerres (II): A río revuelto...

2010-06-16T13:24:00.012+02:00

Clama al cel que la situació que estem vivint és complicada i que entranya perills que no cal perdre de vista. La discussió dins l'esquerra està aixecant més polseguera de la prevista. L'article que signava fa qüestió de dos dies ha generat un debat en diversos espais, que s'ha mantingut de forma més o menys cordial i que penso que està ajudant a clarificar posicions dins del moviment polític i social que representa Esquerra Unida i Alternativa.

D'entre les respostes que s'han donat al text -moltes d'elles en espais poc accessibles per a persones que no estan directament implicades en el debat, com el Facebook-, una de les que més directament ha plantejat preguntes i valoracions lligades al meu article inicial és la que ha escrit el company Juanjo Bravo al bloc de Bastida d'EUiA i de la qual es fa ressò el company Francesc Matas. En recomano la lectura prèvia. El podeu trobar a: Ni honra ni barcos?

No cal dir que agraeixo la resposta i la cita, tot i que no hi figura l'enllaç al meu article i algú pot pensar-se, pel que es diu en el text, que és una mena de vomitera reformista i antiobrera de caràcter reaccionari. Suposo que malgrat les diferències convindrem que no és això, sinó una presa de posició que provava de reduir el simplisme aparent d'algunes situacions que integren una complexitat enorme, al marge de si les conclusions són compartides o no (com en el cas de l'article en qüestió).

De tota manera, un cop llegides les consideracions dels companys, voldria fer un parell de comentaris:

1) Els companys d'Izquierda Xunida d'Astúries estan plantejant, en base a una proposta de paquet de mesures autonòmic que augmenta la pressió fiscal sobre les rendes superiors a 100.000€ i que inclou també impostos en vehicles d'alt consum:

"Izquierda Unida-Bloque por Asturies-Verdes no votará a favor de la modificación de la ley autonómica por la que se aplicará el recorte salarial del 5% a los funcionarios en Asturias si el Gobierno no aplica el incremento del gravamen autonómico del IRPF a partir de las rentas de 60.000 euros, y no de 100.000, como anunció ayer el Gobierno autonómico.

[...]

Iglesias condicionó el apoyo de IU a la medida a un plan general de reformas 'que exija sacrificios a todos los que están en condiciones de hacerlos, y no únicamente a pensionistas y trabajadores públicos, que son los últimos a los que se pueden pedir estos esfuerzos'. Como primer punto, pidió que el gravamen que el Principado debe estudiar sobre el IRPF de las rentas más altas sea a partir de los 60.000 euros anuales, y no de los 100.000, como ayer propuso.

[...]

Para Iglesias, 'la salida de la crisis en Asturias no puede ser la traslación del decretazo de Zapatero, sino un paquete de medidas equilibradas y contenidas'. Así, anunció que no votarán a favor de la propuesta si no se admiten estas demandas."

(font: http://noticias.terra.es/2010/local/0603/actualidad/iu-no-votara-en-la-junta-general-el-recorte-a-los-funcionarios-si-no-se-grava-el-irpf-a-rentas-superiores-a-60000-euros.aspx )

I un altre fragment de la seva pròpia pàgina web:

"Asina, IX va caltener na negociación la so esixencia de que la xubida del tramu autonómicu del IRPF aplíquese a rentes añales superiores a 60.000 euros, tal que anunció , otres comunidaes autónomes gobernaes pol PSOE, como Estremadura..

L'axuste que s'aplique tien de llevar apareyada una garantía de sostenibilidá de los servicios públicos esenciales como la sanidá o la educación y d'otres prestaciones incorporaes nos últimos años como'l xornal social o les derivaes de la Llei de Dependencia.

[...]

Amás, IX va plantegar na negociación parlamentaria col PSOE la “inevitable” reordenación d'inversiones necesaria pa llevar a cabu'l retayu del gastu públicu en 210 millones d'euros que plantega llevase a cabu anguaño l'Executivu autonómicu."

(font: http://www.izquierdaxunida.com/index.php?seccion=noticia&id=3938 )

Bé, aquí caldria veure quin tant per cent de la població asturiana arriba als 100.000 o als 60.000€ anuals -deduccions fetes-, i per tant de quin percentatge de la població total estem parlant. Ho dic perquè possiblement no és el mateix posar un impost a les rendes superiors a 120.000€ anuals a Catalunya que a Astúries o Extremadura.

És tan diferent l'estratègia institucional dels companys i companyes asturians, que aritmèticament tenen més pes per a fer valdre la seva pressió -ja que sense el seu vot no s'aprovaran les mesures-, que les que ha mantingut la coalició a Catalunya?

No serà que precisament som els únics llocs on estem al govern i on per tant se'ns planteja una contradicció que des de l'oposició no tindríem?

2) Crec que enlloc he dit que "qualsevol decisió més enllà de intentar millorar la traducció al català del decretazo del Zapatero ens situa en l’ultra-esquerranisme marginal". Més que de la crítica en si mateixa, de la qual hi ha bons exemples -com la de la cèl·lula Ramon Casanellas del PCC, o l'apareguda aquí a Bastida d'EUiA-, el meu article estava orientat a la crítica destructiva, a la pèrdua de perspectiva, al reduccionisme maniqueu d'interpretar la situació en un escenari en què només hi ha la dicotomia traïció/dignitat.

No considero ni que no pugui haver-hi gent d'EUiA que no estigui d'acord amb la decisió adoptada pel Consell Nacional o amb les accions del grup parlamentari de la coalicio (faltaria més!), ni tampoc que no pugui plantejar-se aquesta crítica en termes que puguin conduir a una síntesi, a un enriquiment de la línia política que seguim.

Però de vegades hi ha opinions que trenquem a tota possibilitat de diàleg amb les altres sensibilitats que coexistim dins l'espai de l'esquerra transformadora (tant a dins d'EUiA, com de la coalició o al seu voltant). I penso que en aquests casos, només es demostra cap enfora una posició de feblesa, de discòrdia interna i d'incapacitat política.

Però penso sincerament que del que jo havia plantejat no se'n pot extreure que a) estar en contra és d'esquerranismes marginalitzats o d'electoralismes vulgars; ni b) que votar a favor és correcte perquè es compleix amb l'imperatiu de "l'home d'Estat".

La qüestió de l'imperatiu legal no la mencionava com si això ens obligués a nosaltres acceptar el decret, en clau de "legitimitat institucional", sinó en relació a l'evidència que la mesura s'aprovaria amb o sense la nostra participació, però que aquesta podria tenir diferents recorreguts i continguts en funció precisament de quina posició mantingués el nostre grup parlamentari.

3) D'altra banda, a mi hi ha una cosa que sempre em balla pel cap quan tenim debats d'aquesta mena. Depèn la capacitat d'acció, de mobilització i de proposta d'EUiA del que facin els seus parlamentaris? No hem tingut sempre molt clar que els nostres diputats són només UNA EXPRESSIÓ MÉS de la lluita, però ni l'única ni la central?

I ara una provocació: què estan fent els companys/es a les localitats, a les empreses, a les associacions de veïns... esperant que sigui en Miralles qui vagi a organitzar-los? No desconec ni obvio l'evident relació dialèctica que existeix entre diferents àmbits de la intervenció política. Però precisament això és al que vull referir-me: la dialèctica s'ha d'establir de forma bidireccional i recíproca, de manera que totes les dimensions de l'activitat del moviment polític i social se'n puguin beneficiar. I clarament l'expressió institucional ha de ser un altaveu del treball i les lluites impulsades en altres sectors, ha de ser un trasllat a l'arena parlamentària de les batalles que s'estan jugant i que s'estan guanyant al carrer, perquè és al carrer on es guanyen la majoria de batalles, no al Parlament.

Hi ha qui demostra no tenir molt clar quin és el paper que juga EUiA, i concretament l'expressió de l'aliança electoral ICV-EUiA, en el mapa de l'escenari revolucionari català. Hi ha hagut, durant molt de temps, una mena d'esperança mil·lennarista que duia implícita la noció que la política parlamentària podria atreure per si sola l'adhesió de les masses i que serien els fruits d'aquesta acció institucional el que ens situaria més a prop o més lluny d'una conjuntura revolucionària o de les possibilitats reals de la transformació social. Les responsabilitats d'aquesta deformació són moltes i de ben segur que una bona part d'aquestes correspon a la direcció i als mètodes que s'han seguit durant un primer temps d'impuls fundacional del projecte d'Esquerra Unida i Alternativa, apuntalant-lo en alguns camps, d'entre els quals l'institucional fou un dels primers i més prioritari. Recordem que EUiA és un projecte que està encara en expansió, experimentant el desplegament en àrees on fins ara encara no havia arribat aquest impuls originari -com la Universitat, que coneixem bé tant en Juanjo com jo-, i que és precisament la presència i l'enfortiment en aquests altres espais el que donarà sentit i potència, a més de profunditat i perspectiva, a l'acció parlamentària.

També, per cert, donarà més força de negociació amb els nostres socis de coalició, que encara s'escuden en uns resultats electorals de fa una dècada per a justificar una preeminència que no és ni justa ni merescuda. Aquesta hegemonia és la que hem de guanyar als carrers, als barris, als llocs on hem d'esdevenir la part activa i imprescindible de la coalició ICV-EUiA.

Segurament si tinguéssim una base més potent i enquadrada; si fóssim capaços de generar més moviment al nostre voltant als pobles, barris i ciutats, als llocs de treball i d'estudi, la nostra pota parlamentària podria tenir més marge de maniobra, sabent que els rèdits de la seva acció tindrien traducció automàtica als carrers. Però em penso que no és exactament aquesta la situació, i ara com ara un dels espais on tenim més incidència -per bé que continua essent mínima i escarransida- és en la política parlamentària.

Per tant, tothom a arromangar-se i a posar-se a treballar allà on toqui, i que deixi de fixar-se dia sí dia també en el que fan els diputats, que no són ni l'única ni la principal expressió que EUiA té arreu del territori. No vull dir amb això que la seva acció hagi d'estar excenta de control democràtic o de crítica, faltaria més. No és això i demano que s'entengui el que estic dient. Jo el que vull és veure accions, mobilitzacions, organització de base, que acompanyi la feina parlamentària. I en base a aquesta, valorar de quina forma una pot condicionar l'altra i viceversa.

Recentment he vist que EUiA de Sabadell, de Sant Adrià de Besòs, de L'Hospitalet, de Montcada i Reixac, de Montornès del Vallès, de Cornellà, de Badalona, també de Santa Coloma de Gramenet... fan feina, organitzen la seva ciutadania, i això és el que ha de fer un moviment polític i social que té representació parlamentària però que es fonamenta en l'acció al carrer. Tirar endavant iniciatives locals que donin força també a l'expressió institucional del conjunt. No esperar que les solucions vinguin des del Parlament, sinó condicionar un escenari favorable a poder fer pressió allà.

De fet, si ho revisa els enllaços que he posat al paràgraf anterior veurà que hi ha diversos grups municipals d'ICV-EUiA que han presentat mocions als Ajuntaments contra les retallades, molt en la línia del document d'IU que es comenta a l'article d'en Juanjo Bravo.

És la mateixa discussió que tenim sempre i que ens té paralitzats, des del punt i moment que estem més pendents de l'acció institucional i parlamentària que de fer créixer EUiA allà on pot establir lligams amb el poble i les necessitats populars.

Quan tothom faci la seva feina, creient-se-la i fent créixer el projecte de transformació social que representa EUiA, llavors podrem permetre'ns el luxe de discutir durant hores sobre l'acció parlamentària. Suposo que en això hi estarem tots d'acord, però en aquest camp l'autocrítica sovint no s'exerceix de forma tan alegre com en altres àmbits de l'activitat d'EUiA.

Tindrem una nova oportunitat per a redoblar els nostres esforços i d'aprofundir en l'acció unitària de cara a la preparació de la vaga general del 29 de setembre, en la qual com bé dius, participarem colze a colze i provarem de no donar més justificacions per a haver d'acceptar propostes de mínims davant la impossibilitat de plantejar els màxims.

No en el meu nom: crítica, autocrítica i unitat de les esquerres

2010-06-15T00:07:00.009+02:00

De vegades, entre les famílies de l'esquerra transformadora, la crítica raonada cedeix el pas a la crítica despietada i odiosa, que ha perdut la virtut més gran de tota antítesi: la capacitat de confluir, en confrontació amb una tesi, en una síntesi.

Val a dir que en els últims temps les condicions no conviden gaire a la serenor. Enmig d'una tempestat com feia dècades que no es recordava, els criminals esquàlids del neoliberalisme aprofiten la mala maror per a robar tot el que poden, de mans d'una classe treballadora que malda per sortir-se del naufragi a què ha estat abocada pels qui capitanejaven la nau de l'economia capitalista.

En aquesta conjuntura, és evident que res no és fàcil. S'està veient amb les tenses, molt tenses relacions polítiques entre els partits de l'ala progressista del Parlament de Catalunya que conformen el Govern d'Entesa. S'ha vist també en les reaccions del sindicalisme majoritari que se sap atrapat entre la vaga i el decret. No cal ser molt hàbil per veure com la patronal es frega les mans perquè se sap clarament favorita en la situació paradoxal que una crisi paralitzant del capitalisme financer és el millor escenari per aprofitar i fer totes les rebaixes desitjades. La carnassa sura indefensa en unes aigües arremolinades i tèrboles, idònies per a la demagògia, la falsedat i la impunitat del crim.

Fa unes setmanes el govern central presidit per José Luis Rodríguez Zapatero perdia completament el precari equilibri que havia mantingut entre sindicats i patronal, cedint a les pressions directament vingudes del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i els lobbies del poder econòmic i financer que imposen sortides al caos que han organitzat que no posin en perill les seves obscenes fortunes. El capital va trencar en sec la carcanada als ja pusil·lànimes socialistes espanyols. Zapatero anunciava el paquet de retallades més brutal que s'ha vist en democràcia, i l'avidesa dels mercats parlava per la boca del govern: reducció del sou dels treballadors i treballadores de la funció pública, congelació de les prestacions a pensionistes, reducció dels pressupostos destinats a serveis socials (dependència, cooperació, etc.). El govern, fins aquell moment sostingut en un difícil punt mig entre les exigències de l'oligarquia i les demandes de les centrals sindicals, havia perdut definitivament la partida.

Al mateix Congrés dels Diputats en què Rodríguez Zapatero anunciava aquestes mesures, el grup parlamentari d'Izquierda Unida posava sobre la taula propostes per a una reducció del dèficit, per la creació d'ocupació i una estratègia econòmica que iguala les pretensions recaptadores del govern però minimitzava l'impacte en el conjunt de la població, i posa les bases per al desenvolupament d'un model econòmic basat en la sostenibilitat i la justícia social. També una representació àmplia de l'esquerra estatal (IU, ICV-EUiA, ERC, BNG) feia una proposta per a recaptar 8.000 milions d'euros. Les receptes són moltes, i no són noves. Tornar a situar l'Impost de Patrimoni que aportava 2.200 milions d'euros a les arques de l'Estat, augmentar la pressió fiscal sobre les rendes altes per mitjà d'apujar l'IRPF, obligar a tributar les SICAV (societats d'inversió per on evadeixen els impostos les grans fortunes) com qualsevol empresa, apujar l'Impost de Societats a les grans empreses... alguns grups d'economistes progressistes també van aportar solucions ràpides que suposaven un estalvi enorme per a l'Administració: el retorn de les tropes espanyoles de l'Afganistan, la supressió de l'ajut oficial a l'Església catòlica, etcètera. La xifra total igualava els 15.000 milions d'euros que pretén recuperar el Govern central amb el tijeretazo.

A Catalunya, la coalició ICV-EUiA va rebutjar des del primer moment les noves mesures que s'aprovaren per una ajustadíssima votació al Congrés, on la correlació de forces de l'esquerra transformadora és molt menor. Per tant, sabíem que aquí ens tocaria negociar de quina forma s'aplicarien unes mesures que ja venien aprovades i que s'executarien velis nolis. Teníem llavors dues opcions: o quedar-nos de braços plegats i deixar via lliure a la proposta que cauria de mans del PSC-PSOE, que per obtenir majoria hauria de negociar amb CiU, o pressionar des de dins del Govern per a què el paquet de mesures que s'apliqués a Catalunya minimitzés l'impacte sobre les classes populars i incorporés mesures de redistribució fiscal que augmentés la pressió sobre les rendes altes. Tot sempre partint del marge real de negociació de què disposen els 12 diputats i diputades de la coalició al Parlament de Catalunya.

Algú pot pensar que per una qüestió de dignitat, o per càlculs electorals, ICV-EUiA hauria d'haver-se mantingut al marge. Em penso que és una opció legítima, però que no es correspon amb la manera de procedir que ha mantingut l'esquerra transformadora des que va conformar el Govern d'Entesa.

L'estratègia sobre la qual es recolza l'opció de formar govern amb el PSC i ERC, tot i essent-ne la part minoritària, és establir una dinàmica institucional de presa de decisions a nivell català que es mogui en l'eix progressista del Parlament (justament, la majoria que sumen PSC, ERC i ICV-EUiA), bandejant la dreta i reduint al mínim la capacitat d'influència de CiU i el PP. La nostra ha estat sempre l'aposta de governar des de l'esquerra, prescindint en les qüestions d'importància de la dreta, tal com sempre ha fet Convergència quan s'ha trobat amb majoria suficient per a governar en solitari. No sempre s'ha fet així, a desgrat nostre. Les mesures més regressives i lesives per a les classes populars i el sistema públic català s'han pres, precisament, quan l'eix gravitatori de la decisió s'ha traslladat a l'espai del centre-dreta de la sociovergència, sumant els vots de PSC i CiU que no necessiten ningú més per a guanyar les votacions. L'exemple paradigmàtic és l'aprovació de la Llei d'Educació de Catalunya (LEC), possiblement l'acte de deslleialtat més greu del Govern d'Entesa per part dels nostres “socis de govern” (d'ambdós), i sens dubte la iniciativa legal més nefasta per a l'historial del segon govern d'esquerres que ha tingut aquest país des de la recuperació de la democràcia.

L'altre opció potser hagués estat més còmoda, i m'hi incloc. Poder treure pit i dir que n'hem restat al marge. Però llavors les mesures que s'han introduït no existirien. No podríem parlar de l'apujada del tram autonòmic de l'IRPF al 23,5% per a les rendes superiors als 120.000€ anuals i al 25,5% per a les superiors als 175.000€ anuals (deduccions fetes), que permetrà la recaptació de 75 milions d'euros que poden assegurar, per exemple, el funcionament de l'encara insuficient xarxa pública d'escoles bressol. La dreta i la nostra Brunete mediàtica particular han carregat tot el que han pogut, ens han acusat de voler esquilar les classes mitjanes (mentida repugnant que obvia el fet que aquest impost només afectarà a 20.000 persones a tot Catalunya), de fer un cop d'Estat intern al Govern per a reconduir-lo cap a posicions d'extrema esquerra (sic)... Ha estat la mateixa reacció salvatge que va saltar als titulars i portades dels diaris fa quatre dies, quan també l'acció d'ICV-EUiA va garantir la permanència parcial de l'Impost de Successions per a patrimonis superiors als 275.000€, que tots els altres grups parlamentaris volien suprimir totalment.

Tampoc no s'hauria inclòs la disposició que testifica el compromís per garantir la recuperació del poder adquisitiu del funcionariat a partir de 2013 (recordem que l'abaixada del 5% del sou a funcionaris i funcionàries és un decret del Govern central). No podríem haver garantit que no es tocarà ni un euro de les partides pressupostàries destinades a l'aplicació de la Llei de Dependència o a l'ajut oficial al desenvolupament. No es parlaria de l'augment de l'Impost de Matriculació a vehicles contaminants, l'augment de la fiscalitat sobre les transaccions immobiliàries, o l'increment de la lluita contra el frau fiscal, autèntic càncer que buida impunement els recursos del país en benefici d'uns pocs.

Per aprofundir en aquesta qüestió, recomano moltíssim la lectura de la intervenció del company Jaume Bosch en el Ple del Parlament de Catalunya del 9 de juny.

Seria, en fi, un paquet de mesures ben diferent. És suficient? Se'ns pot objectar que, de tota manera, tot plegat no altera el profund caràcter reaccionari, neoliberal i regressiu d'aquest decret. I és ben cert, però llavors cal preguntar-se: què hagués hagut de fer la representació parlamentària de l'esquerra transformadora? Rentar-se'n les mans i evitar la possibilitat d'intercedir, negociar, pressionar fins a límits que han fet trontollar el Govern per a minimitzar al màxim l'impacte d'una retallada que venia dictada des de Madrid? Trencar el Govern o restar al marge i permetre que la Conselleria d'Economia del senyor Castells pactés tranquil·lament amb CiU, sense incorporar res del que s'ha esmentat més amunt? Precisament, el que s'ha fet ha estat oposar-se clarament i concertar amb els sindicats mesures que suposin la no aplicació pràctica dels retalls o, al menys, la seva compensació per altres vies.

Malauradament, l'imperatiu legal no és una fal·làcia. La realitat sovint és més complexa i més molesta, més incòmoda, del que voldríem. I qui s'entesta en no veure-ho no ajuda a prendre decisions en conseqüència. Podem estar-nos sempre en una posició de pensar què faríem si fóssim prou, si tinguéssim més presència, si... però el que cal ara, allò pel qual tenim el suport d'una part significativa de la població catalana, és donar solucions i actuar. I actuant és com, de vegades, es cometen errors. Però personalment no crec que sigui el cas.

Les propostes que es fan des de l'esquerra plural són benvingudes i ja formen part del programa de la coalició ICV-EUiA: reforma fiscal profunda, recuperació de la banca pública, lluita sense quarter contra el frau fiscal, canvi de model productiu cap a un model sostenible i socialment just, eixamplament i aprofundiment de la cobertura social, millora dels serveis públics, reducció de la despesa militar, eliminació del finançament de l'Església... Tot això, que no és pas cap sopa d'all sinó els postulats històrics que l'esquerra manté de fa dècades, ja forma part del bagatge programàtic i polític que ICV-EUiA trasllada, en una correlació de forces determinada que ens és molt més perjudicial del que voldríem, a les institucions en què té presència. Les posicions estan nítidament definides, en cap d'aquestes qüestions hi ha mitges tintes. No es pot acusar l'esquerra transformadora de remar en una altra direcció en la seva acció parlamentària ni en la mobilització al carrer.

Ara bé, aquest vademecum del govern revolucionari encara no gaudeix de la capacitat de la performació, i la simple pronunciació de les solucions -o dir-les sempre i en tot moment- no les fa més assequibles. La realitat no es transforma a cop de comunicat, sinó implicant-se, mullant-se i, més cops dels que voldríem, tacant-se les mans. ICV-EUiA ha mantingut una coherència en aquests anys de canvi de cicle, des de la formació el 2003 del primer Govern d'esquerres, que no han tingut ni el PSC-PSOE, que ha pactat allò que li ha convingut amb la dreta de CiU (com la LEC); ni ERC, que ha donat sempre tombs buscant el perfil més electoralista de la seva acció de govern i en més d'una ocasió s'ha despenjat a l'últim moment per no veure's afectada per decisions o iniciatives que havia promogut.

I aquí arribem a un altre problema que trenca l'esquema simplista que alguns volen superposar a l'escenari dantesc que en ocasions ens està saturant. La mobilització social depèn dels partits que mantenen un vincle estret amb al carrer, i en aquest cas la coalició ICV-EUiA juga un paper important com s'ha fet palès en multitud de convocatòries que han resultat massivament multitudinàries (però no en les manifestacions de costellada que es convoquen cada cap de setmana i que resten força i rigor a les grans convocatòries). Però no depèn exclusivament dels partits, sinó que els sindicats hi juguen un rol encara més predominant. Les centrals sindicals, CCOO i UGT, saben que la conjuntura històrica les crida a convocar una vaga general. Però, com bé ha dit avui mateix Cayo Lara, una vaga general es fa per a guanyar-la. I això vol dir que no es pot anunciar en qüestió de dies o setmanes, sinó que requereix una preparació seriosa que faci possible paralitzar el país de forma total. Un fracàs en la convocatòria de vaga general, que és com aquell qui diu l'últim cartutx de la negociació col·lectiva per vies legals, suposaria un fracàs històric per al conjunt de la classe treballadora espanyola que no ens podem permetre en aquestes condicions.

Per això, la consigna ha de ser mobilitzar des de la base, preparar-se per a tot, però en una dinàmica d'unitat, de reforçament de les múltiples expressions de l'esquerra. No en base a la divisió, la desqualificació o el foment de la controvèrsia.

Els problemes que puguin existir, i que existeixen, dins de l'esquerra transformadora, cal solucionar-los dins i no esbombant-los als quatre vents de forma irresponsable. Això només mostra feblesa de cara enfora, encoratja els qui advoquen per la destrucció d'EUiA i de la coalició ICV-EUiA (objectiu en què coincideix la dreta i l'esquerra grupuscular) i, en definitiva, col·labora a enrarir encara més els difícils temps en què les circumstàncies ens obliguen més que mai a actuar plegats. La crítica i l'autocrítica són elements imprescindibles de l'acció unitària, però han d'anar acompassades amb la realitat en què s'expressa aquesta unitat. N'hi ha alguns exemples. A més, determinats comunicats signats per una direcció transmeten una imatge de cisma polític a l'interior d'EUiA que és inexistent, des del punt i moment que bona part de la representació del partit en qüestió al Consell Nacional es manifesta a favor de les tesis majoritàries que cerquen el consens de totes les sensibilitats que conviuen a Esquerra Unida i Alternativa.

Per tant, que cadascú ocupi el lloc que més li convingui, però fem l'esforç entre tots d'estar a l'alçada de les circumstàncies i de mantenir la unitat que ens ha resultat tan difícil de forjar. No és el moment de buscar enemics en les pròpies files, sinó d'atacar per tots els mitjans la nova realitat antidemocràtica que volen imposar-nos.

I sobretot, que el temor paralitzant del que resta per venir no ens excusi d'actuar en tots els fronts, per tots els mitjans amb què ens sigui possible.

A. Claret

El debat estratègic de les esquerres: el Front d'Esquerres i la Unitat Popular

2010-05-30T13:11:00.007+02:00

Reprenc després de molts mesos aquest bloc, per enganxar el debat que hem tingut amb un antic company de partit. De resultes de l'article Balanç i perspectives als Països Catalans publicat a Kaosenlared, en què s'afirmava que "la situació actual als Països Catalans podríem dir que és idònea pel que fa a l'aparició d'un esclat revolucionari", s'ha generat una dinàmica molt saludable de discussió que reprodueixo a continuació. Recomano la lectura prèvia de l'article en qüestió.

1. Alguns comentaris a l'article "Balanç i perspectives als Països Catalans"

Albert, voldria fer-te alguns comentaris al teu text. Penso sincerament que aquest article és una aplicació calcada i mecànica dels manuals més bàsics del marxisme, que no té en compte el plec vastíssim d'experiències que ja tenim ni l'enorme complexitat de la nostra societat.

L'experiència dels moviments revolucionaris al llarg dels 150 anys des de la publicació del Manifest Comunista ens han demostrat que la teoria només té sentit quan entronca amb la realitat, i no a la inversa. Els preceptes teòrics han d'ajudar-nos a comprendre i analitzar millor la realitat, no a fer-nos veure la realitat en funció de categories i elucubracions que només existeixen a la nostra ment.

Una crisi del capitalisme, fins i tot una de llarga duració, no és sinònim automàtic d'una millora de les condicions objectives per a un esclat revolucionari. Seguint amb la teorització clàssica, la sortida a la crisi acostuma a oferir 3 possibilitats: 1) la revolucionària protagonitzada per les classes subalternes, que subverteix el règim polític i el mode de producció establert; 2) la deriva cap a un règim autoritari de tipus feixista sustentat en la frustració de petits i mitjans propietaris i amb la benevolència de l'oligarquia; i 3) el pacte social entre els representants de les classes socials en pugna -en aquest cas, govern i patronal amb sindicats- que suposa concessions per ambdues bandes (uns accepten empobrir-se a canvi que els altres acceptin no enriquir-se tot el que podrien).

Atesa la situació actual, les estructures de base existents entre la classe treballadora -sindicals, polítiques, culturals, associacions de veïns, etcètera- i la capacitat negociadora que tenen els treballadors, és difícil considerar el moment actual com l'idoni per a un esclat revolucionari. No ho va ser als anys setanta en una crisi que tenia similituds importants amb l'actual -també diferències, és clar- i malauradament des de llavors no hem fet més que empobrir i permetre la lenta erosió de la capacitat de la societat civil i les classes treballadores de generar contrapoder popular i una organització de base capaç d'enfrontar-se als interessos de la classe dirigent.

Sobre l'anàlisi que fas en el context dels "Països Catalans", que no em sembla una categoria analítica excessivament vàlida en rigor, penso que més enllà de la contundència de les paraules no hi ha gaire clarificació dels conceptes ni la realitat preexistent. Ni la classe treballadora dels "Països Catalans" té una sola consciència (per molt que alguns voldrien), ni està en lluita per la revolució socialista (per molt que molts voldríem) ni s'enfronta a una "aristocràcia". És cert que dins l'oligarquia espanyola hi ha sectors que provenen directament de les antigues castes nobiliàries del segle XVIII a què fas referència, però no crec que el 1714 i l'anàlisi de classe que ens pugui ajudar a comprendre aquella conjuntura i aquell procés històric ens sigui gaire útil per a analitzar el context actual.

D'això se'n diu, com deia al principi, imposar les pròpies conclusions teòriques a la realitat, que en aquest cas és clarament diferent. I per tant, tota l'anàlisi que se'n deriva és forçosament deformada i plena d'inexactituds significatives.

D'altra banda, no puc fer més que rebatre la reiterada línia argumental que pretén equiparar els moviments nacionalistes dels països industrialitzats amb les guerres d'alliberament nacional dels països que van sofrir el colonialisme. Pretens que als "Països Catalans" podrien donar-se resultats similars als de "Cuba, Vietnam o Argèlia" (sic). Posar-ho al mateix nivell i assumir que les mateixes estratègies de lluita són vàlides és inadmissible des d'un punt de vista rigorós, i l'experiència ha demostrat que la naturalesa dels conflictes i les posssibilitats de transformació social són diametralment oposades. Als anys seixanta aquesta confusió dins l'esquerra marxistoide va tenir força prèdica i va nodrir els plantejaments teòrics de molts grups polítics, però una inexcusable anàlisi seriosa i un coneixement mitjanament profund dels casos cubà, vietnamita o algerià ens porten a la conclusió que són conflictes netament diferents, més enllà de la imprescindible solidaritat internacionalista que pugui existir entre la nostra lluita i la d'aquests pobles.

El paral·lelisme amb la situació a Rússia (que no la URSS) de 1905 descrita per Trotski i l'actual de Catalunya arran de les consultes, pels mateixos motius descrits més amunt, em sembla del tot gratuïta i demostrativa de molt poc coneixement tant d'aquella realitat com la que vivim aquí i ara.

No crec que el motiu de fons pel qual no hi hagi un esclat revolucionari als "Països Catalans" o al conjunt de l'Estat espanyol sigui la "dipersió de l'esquerra combativa", que també. La raó de fons és una qüestió associada a aquesta però molt més complexa i de lenta reconstitució: la divisió de la classe treballadora. Els grups de l'"esquerra combativa" a què fas referència tenen una representativitat molt limitada i una projecció pública més aviat nul·la; ni tots sumats aconseguirien tenir una força i un impacte suficient per a fer un salt endavant en la preparació d'una hipotètica insurrecció revolucionària. El problema és més greu i profund i té a veure amb la pèrdua d'organització de les classes populars, la desaparició d'estructures de base, la intoxicació constant per part del pensament hegemonitzador que preconitza l'individualisme i la insolidaritat, el discurs polític imperant que segmenta la població en funció de categories falses ("classe mitjana", "immigrants", etc.).

Finalment, i d'acord amb la crida a la unitat que fas al final del teu article, volia fer un parell de consideracions. La "unitat popular" no es construeix des de concepcions dogmàtiques, restrictives ni sectàries, tancades en banda a bastir aliances polítiques amb forces de signe divers. La qüestió no és constituir una sopa de sigles més gran ni que tot/a treballador/a tingui el carnet d'un partit determinat. Es tracta aquí de la reconstitució de la classe treballadora i de l'aliança estratègica d'aquesta amb altres sectors de les classes populars (la petita i mitjana burgesia, el món de la pagesia, tècnics professionals).

La "unitat popular", "Front d'Esquerres" o "Pol Alternatiu", sina quina sigui la denominació que s'utilitzi, parteix necessàriament de la confluència de diverses organitzacions, sensibilitats i tendències a l'entorn d'una unitat d'acció programàtica. De l'aplicació estricta de la democràcia obrera en la presa de decisions (allò tan denostat del centralisme democràtic), de l'assumpció de responsabilitats i, sobretot, de la capacitat d'afrontar les contradiccions que genera la pròpia acció política i provar de superar-les.

L'experiència, així com les bases teòriques del marxisme més elemental, ens ensenya que la realitat ens transforma a partir de superar les contradiccions existents. És allò tan doctrinal de la tesi - antítesi - síntesi. Hi ha contradiccions molt difícils de gestionar i de superar, més enllà de la contradicció última capital/treball. Participar o no de la democràcia burgesa, entrar al govern, establir aliances amb altres forces no revolucionàries... És una part sovint no gaire citada del Manifest Comunista que és particularment definitòria de la filosofia i el mètode dels comunistes.

El problema de moltes organitzacions que es diuen d'esquerres i d'inspiració marxista és que prefereixen obviar sistemàticament les contradiccions i viure'n al marge. Això no és ser un revolucionari, sinó un simple propagandista sense capacitat real de canviar la realitat.

El camí cap a la unitat, però resta com sempre obert. Espero que els meus comentaris puguin ser profitosos per a una millor entesa entre aquelles persones que tenen intenció de transformar el món en què vivim.

A. Claret

2. Resposta del company Albert Buigues:

La dispersió i debilitat de la classe obrera obeeix precisament al treball de al·lienació que sectors reformistes i keynesians (com va passar amb el bernstenianisme al segle XX) han acabat per debilitar tota mentalitat revolucionària a base de pactes antiobrers i reformes laborals i polítiques de tall socialdemòcrata i espanyolistes al llarg de la transició fins als temps actuals. I això costa molt de combatre. La història ens mostra la renúncia progressiva del PCE/PSUC, PCC als postulats del marxisme revolucionari per obeir més a postulats del pactisme reformista per obtenir quotes de poder a costa dels interessos de la classe obrera. La petita burgesia com deia Lenin es una classe molt petita que es posarà en mans de la burgesia o nostra depenent les condicions però això no vol dir que sigui una classe amb qui teixir aliances ja que no obeeix a interessos "populars".

En quant a la rigorositat del concepte dels Països Catalans, només has de buscar textos al web del MDT com la qüestió nacional de Carles Castellanos o a la web d'Endavant "el fet català" de Pierre Vilar. També pots buscar "Sobre el nacionalisme" de Josep Guia del PSAN. La qüestió dels PPCC és històrica i sempre ha estat viva des de l'antiguitat, com reconeix Joan Fuster en els seus escrits amb dades històricoliteràries. Tampoc volia explicar en aquest article tota la meva ideologia sino només donar una opinió sobre la cojuntura actual. El paralel·lisme amb Vietnam o Algèria és més que suficient per que es tracten de lluites antiimperialistes (contra un estat opressor o colònia en el cas dels dos esmenats). Per tant es tracta de lluites contra un poder extranger als que s'hi oposen els interessos de la classe treballadora d'una nació oprimida. La debilitat de la burgesia nacional per dur a terme el procés alliberador és el petit paral·lelisme amb la descripció de Trotsky a 1905 on diu que la burgesia no podia dur a terme la revolució a Rússia i per tant seria la revolució inminentment socialista.

En quant a la projecció nul·la dels moviments combatius discrepo prou amb tu per dues raons, bàsicament les mobilitzacions més combatives cada vegada estan en un constant creixement, així com les organitzacions que les duen a terme. I la visibilitat al carrer és un factor molt objectiu, per exemple el PCC amb més recursos econòmics i parlamentaris no teniu una visió al carrer pràcticament a part de la trentena o quarentena de militants que treieu a una mobilització de suport a sindicats pactistes com CCOO o UGT, així com la diada nacional de l'any 2009 on es veia clarament la diferència entre EUiA i l'EI per exemple (amb el bloc més gran i combatiu). A part dels actes que s'organitzen cada any amb actes polítics propis i visibilitat amb campanyes (amb la conseqüent repressió que vosaltres no teniu, car controleu els mitjans repressius de la CAC). Podríem fer un anàlisi de casos repressius i seria evident la força dels respectius moviments i organitzacions ja que com tots sabem la repressió es veu quant un moviment té potencial subversiu.

I ja per acabar, esmenar que Unitat Popular o Front d'Esquerres (referint-me als antics Fronts Populars) no son el mateix, aqui demostres no tenir coneixement de la diferència per exemple dels Fronts com els del 36 (semblants als que prediqueu vosaltres com a estratègia aliant-vos amb la burgesia d'ERC o el PSC) i la Unitat Popular com els processos semblants als viscuts a Xile per Allende. La unitat popular és l'aliança entre actors que només provenen de les classes populars o treballadores, no el Front d'Esquerres VOSTRE (que és el mateix que el Front Popular antic) on la burgesia i la pseudoesquerra s'alien contra el feixisme en el 36, i ara contra la mateixa burgesia (??) fent que aquesta pseudoesquerra es demostri com a realment socialdemòcrata sense una aspiració clarament socialista.

Salutacions i espero que reconeguis les discrepàncies.

Albert

3. Darrer comentari per part meva:

Breument:

1) La petita burgesia russa en època de Lenin mereixia unes consideracions concretes en funció de la correlació de forces d'aquell moment i lloc històricament determinat. Les condicions existents avui a Catalunya són radicalment diferents, així com la caracterització de classes de la nostra societat. Lenin escrivia en una realitat en què els obrers eren una porció molt minoritària de la població en un país de règim feudal agrari, on el 90% es dedicava a treballar el camp. En aquesta situació, com pots imaginar-te, la petita burgesia encara era més residual i l'aliança estratègica havia de ser per força entre els interessos de la classe obrera i els camperols.

Avui, aquí i ara, la situació és del tot distinta. D'una banda, les persones assalariades avui ocupen prop del 75% de la població activa. Però les diferències salarials i sectorials entre la classe treballadora s'han augmentat fins l'infinit, en una estructuració de classe molt més complexa que la que existia fa un segle. De l'altra, els petits i mitjans propietaris avui ocupen un espectre significativament més gran que abans, tant a nivell numèric com de presència social, ben a l'inrevés que la pagesia, que pràcticament ha desaparegut. Per tant, i com en totes les situacions: dels pensadors que ens han precedit n'hem d'aprendre i aplicar el mètode, la manera en què analitzaven la seva societat. No les conclusions, que poden ésser diferents en funció de la societat que s'analitzi.

2) És curiós veure que sempre s'adjudica la culpabilitat històrica de “l'abandó de la lluita i la combativitat” als partits i sindicats que, amb diferències i fluctuacions, s'han mantingut presents i amb posicions semblants en l'escenari polític d'almenys els darrers trenta anys. Em refereixo al PCE, el PSUC o les CCOO. La culpa mai no descansa en els centenars de grups, grupuscles i partits suposadament d'esquerra o extrema esquerra que s'han autodestruït en escissions sense fre, s'han integrat al PSOE (com tants trotskistes) o directament s'han dissolt en desaparèixer definitivament la seva militància. Aquests partits i grupets que disputaven i que feien la guitza als comunistes, on són? Quina ha estat la seva aportació? La gent que van convèncer per a radicalitzar-se en les formes, on és? Quina ha estat la contribució de la sopa de lletres de l'esquerranisme “anti-PCE” (o “anti-PSUC” a Catalunya) al llarg de tots aquests anys?

I dels “sindicats” ja no cal ni parlar-ne. Et refereixes a la COS, però hi ha tantes altres organitzacions “sindicals” que són petites agrupacions de treballadors amb carnet polític... que potser si tots aquests sectors crítics col·laboressin amb els qui ja fem pressió a CCOO i no deixem en mans del reformisme sense escrúpols el timó de l'organització més gran d'Espanya, hi hauria una altra realitat a dins del sindicalisme majoritari. Però no, molt millor fundar la nostra capelleta i des d'allí ésser plenament coherents amb la nostra vocació “d'unitat de la classe treballadora.

3) Que els Països Catalans siguin un concepte útil i vàlid per a l'anàlisi cultural o "històrico-literària" no implica que puguin fer-se anàlisis de tipus econòmic o polític en funció d'aquest marc geogràfic com si fos una realitat existent i com si, més enllà de compartir una mateixa llengua, tinguessin una caracterització de classe única i comuna. Això no és així pel simple fet que ni les burgesies catalana, valenciana i balear són una mateixa cosa (ni comparteixen interessos), ni els interessos estratègics de Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears són els mateixos en funció també de l'encaix en la política general espanyola, ni tampoc la classe treballadora i les capes populars d'aquests tres territoris tenen consciència de ser una mateixa cosa (fonamentalment perquè, ara per ara, no ho són).

A mi em sembla molt noble i legítim l'objectiu d'aconseguir una unitat política per als Països Catalans en un futur, i crec en la categoria com a noció d'unitat cultural de tipus geogràfic i històric. Però no puc estar d'acord amb anàlisis de la situació actual en funció de construccions fantasioses que no s'adiuen amb la realitat existent avui. Sobre el fet de referir-se a Catalunya com a "CAC" -en vulgar imitació del desafortunat terme "CAV" que utilitza l'esquerra abertzale per a referir-se a Euskadi- crec que no cal ni comentar-ho.

3) Un estudi en profunditat de què es i com opera l'imperialisme et farà veure que a Catalunya, o als Països Catalans no pot considerar-se que aquest sigui el sistema establert. De la mateixa manera que frivolitzar sobre l'heroica resistència dels pobles algerià, vietnamita o cubà contra el colonialisme que patiren em sembla repugnant. Potser cal recordar que a Vietnam moriren centenars de milers de persones per bombardejos de napalm o de gas taronja, que a Algèria assassinaren desenes de milers d'integrants de l'FLN... Catalunya no ha estat mai ni serà un "país colonitzat" pel simple fet que exerceix de potència dominant per mitjà de les estructures de l'Estat espanyol.

Quin va ser el paper dels industrials catalans a Cuba? I quin estan jugant ara les empreses, inversions i interessos catalans al Marroc, Filipines i un llarg etcètera de països? El poble treballador francès tampoc no és responsable de la política exterior del seu país, però no per això cal considerar-los una "nació ocupada". La resta és pura imaginació fantasiosa i, com dic, cal ser capaç de frivolitzar fins a extrems molt perillosos per a posar al mateix sac Algèria i Vietnam amb els "Països Catalans".

4) Les "mobilitzacions combatives" a què fas referència són concentracions d'un o dos milers de persones pel centre de Barcelona. Això no és tenir projecció pública. De tota manera, tampoc no em referia de forma restrictiva a la capacitat de manifestar-se en nombre elevat als carrers o d'aparèixer cada dia als mitjans. Precisament, la visibilitat no és un factor gaire objectiu. Jo no havia mencionat el PCC en cap moment, però ja que en parles: els comunistes tenen presència a infinitat de llocs i situacions (al moviment sindical majoritari, al moviment de solidaritat internacionalista, als moviments culturals alternatius, en la representació parlamentària i institucional als municipis, als moviments i associacions de veïns, a les principals empreses i indústries del país...).

És a partir de l'organització d'estructures de base, com deia en el primer comentari, que pot iniciar-se el procés de construcció del Front d'Esquerres (o la "unitat popular"). No per una simple visualització del Partit als mitjans. No és aquest l'objectiu dels comunistes. No pretenem guanyar eleccions ni barallar-nos per veure qui la té més llarga. Pretenem contribuir decisivament a l'organització social i a l'empoderament per la base del nostre poble. Sense renunciar mai a cap mitjà, a cap via per a fer-ho possible, interconnectant diversos espais d'intervenció política (per exemple, el Parlament i les empreses en lluita). Si encara hi ha qui pensa que la força d'una organització política es mesura en vots o en número de banderetes que hi ha en una mobilització, al més pur estil socialdemòcrata, caldrà que en faci una revisió crítica i que reflexioni sobre quins són els objectius pels quals existeix i prova de transformar el món.

5) Compte amb frivolitzar també amb la qüestió de la "repressió". Rebutjo i he signat -com tantes altres persones del meu entorn- un gran nombre de manifestos contra penes i multes completament desorbitades i injustificades contra militants de l'independentisme i altres moviments anticapitalistes. Inclosos nosaltres, és clar. Ara bé: no crec que pugui considerar-se una situació de "repressió generalitzada" ni a una persecució sistemàtica d'un grup polític. Per ara, almenys, no és el cas.

La repressió, ho saben bé aquells qui l'han patida (que no som ni tu ni jo) va molt més enllà que posar multes per enganxar cartells o fer destrosses; fins i tot més enllà que jutjar algú per injúries al rei, cosa que d'altra banda és veritablement propi d'un sistema feudal.

6) Finalment, crec que en la teva concepció de la política d'aliances ni tens en compte les aportacions fetes per Antonio Gramsci a l'entorn de la noció de bloc històric i d'hegemonia de la classe obrera en la construcció de poder popular, ni tampoc en una idea d'unitat que vagi més enllà de l'aliança concreta entre partits i formacions polítiques. Impera encara una visió excessivament socialdemòcrata d'allò a què fem referència quan es parla de Front d'Esquerres, que és principalment i en primer lloc el que comentava de recuperar les estructures organitzatives que constitueixin el poder popular, en una gran confluència de moviments, tendències, partits i associacions de tipus divers -cultural, polític, sindical, veïnal, professional- que sigui capaç de generar un teixit social que sustenti i faci possibles les propostes de transformació social. En aquest entramat el Partit Comunista hi té un paper, però no és ni l'únic ni el principal agent del procés, car ha de comptar necessàriament amb moltes més sensibilitats i realitats provinent del poble, autèntic protagonista i força motor del procés revolucionari. Si no és així, caurem un cop més en els errors del passat.

El que comentes respecte al Front d'Esquerres i els Fronts Populars dels anys trenta tampoc no és gaire exacte. Els Fronts Populars tenien una vocació antifeixista i apareixien com una resposta de les forces polítiques i sindicals d'extracció obrera a la regressió -en termes democràtics- que s'estava patint arreu per l'auge dels moviments feixistes europeus. Era la constatació que el parlamentarisme burgès no és el mateix que el feixisme, i que en si mateix revesteix una fase i una estructura social més favorable per als interessos de la classe obrera i per a l'avenç cap al socialisme. Això que va costar tant d'assumir i que la Internacional Comunista finalment va saber analitzar al seu VII Congrés de 1935, alguns ara encara ho obliden o ho deformen, quan frivolitzen amb l'ús del terme “feixisme” i “feixista” (error greu, d'altra banda, ja denunciat pels partits comunistes de la dècada dels trenta). D'altra banda, comentes que la Unidad Popular d'Allende no tenia un component interclassista, i això tampoc no és cert. Sí que constituïa un bloc popular davant altres formulacions polítiques que representaven les classes propietàries i oligàrquiques, però també comptava amb sectors del Partit Radical, l'esquerra cristiana i altres sectors que tenien uns recolzaments socials que abastaven la capa de petits propietaris, professionals liberals i persones de cultura.

Tornant, però, al nostre tema. El que es proposa aquí i ara, tot i que té algunes similituds en quant a concentració democràtica enfront els sectors oligàrquics antidemocràtics, va més enllà i proposa la unitat popular de base. Aquesta unitat podrà tenir la seva traducció en pactes entre partits (que no deixen de ser l'expressió organitzativa dels interessos de classe o de sectors de classes socials) i una projecció institucional, però aquesta només és una faceta d'un procés molt més profund i determinant. I en aquest paper, l'aliança amb sectors de la petita burgesia que en un context de capitalisme financer i monopolista pot donar-se i ampliar l'abast i la influència del projecte revolucionari.

Però de tota manera, aquesta és una qüestió que es desenvolupa en la pràctica i que va comprovant-se certa o falsa amb un sistema d'assaig-error, no en les discussions entre organitzacions que per prejudicis ideològics no són capaces d'aproximar posicions. La realitat es transforma amb l'acció real del dia a dia, i no des de la puresa dels plantejaments teòrics immaculats que no contemplen la superació de les contradiccions existents. Aquesta és la funció dels revolucionaris, en consonància amb el principi del materialisme dialèctic segons el qual la base de l'acció revolucionària és la filosofia de la praxi, és a dir la teoria contrastada i corregida en la pràctica.

Salut,

A. Claret

Música i humor contra la crisi: Perucho Conde

2010-01-10T23:45:00.007+01:00

La cotorra criolla

(Que fú, que fú, que yo no sea "monsieur").

Me gusta la cotorra, y aquí estoy pues,
con mi cotorra criolla que no habla inglés.
Vivo en Caricuao, trabajo en El Marqués,
y llevo leña en esta vida al derecho y al revés.
Le debo al italiano, al portugués,
al turco, al zapatero y a doña Inés.
Y del apartamento en la UB-3
me botan pa' la calle si no pago en este mes.
¿Cómo la ves? ¿Cómo la ves?

Tengo que levantarme de madrugada
y meterme en esa cola requetecondenada.
Veo a toda la gente enfurruñada
con sueño todavía y mal desayunada.
Como mi jefe no come nada
si le llego tarde me descuenta una tajada.
Maldito viejo, cara arrugada,
con ojos de cangrejo y la panza hinchada.
¡Y eso no es nada! ¡Y eso no es nada!

Los cuatro reales que uno se gana,
me los pagan hoy y no llegan a mañana.
Me provoca tirarme por la ventana
cuando veo que todo sube como le da la gana.
Mi mujercita, tanto que se afana,
pa' montar la olla o la palangana,
saltando en los mercados, igualito que una rana,
buscando un kilo de carne, aunque sea de iguana.
¡Te lo juro, pana! ¡Te lo juro, pana!

Dígame el precio a que está el café,
la leche, las galletas y el papel "toilette",
tomate y papa y queso barato se ve
solamente en las cuñas de la TV.
Si son las frutas, dígame usted,
el arroz pa' los ricos y familias de caché.
Esta gente qué quiere, yo no lo sé,
será que nos acostumbremos por ahora a no comer.
Si como nié, si como nié.

Subieron las arepas, subieron los cigarros,
subieron los pasajes de autobuses y de carros.
¿El cinturón? Yo me lo amarro
y no he caído, porque me agarro.
Ya casi no me baño, porque el agua es puro barro.
Subí de peso con tanto sarro.
No puedo ni afeitarme, no hay agua en el tarro,
y mi hijo no sabe ni dónde queda el barrio.
¡Pásame un jarro! ¡Pásame un jarro!

Aumentan los salarios, pero sube la comida.
Subieron la tarifa en la barbería.
Y si la ropa mando pa' la tintorería,
me quedo sin almuerzo por lo menos siete días.
Tampoco pido nada en la pulpería,
porque el muermo del pulpero ya no me fía.
No puedo con los precios de la zapatería
y las fulanas alpargatas son más caras todavía.
¡Qué agua tan fría! ¡Qué agua tan fría!

En cuanto a casa y apartamentos
quisiera consolarme con uno de mis cuentos.
Pero, qué va, no puedo, mucho lo siento,
porque todos han subido hasta el firmamento.
Lo mismo si es comprado o en arrendamiento
lo que por ellos piden quita el aliento,
cuando hasta un rancho que se lo lleva el viento
cuesta un ojo de la cara más el diez por ciento
¡Por el momento! ¡Por el momento!

Si acaso me enfermo, destino fatal,
o la clínica me arruina o me mata el hospital.
Cucharadas y pastillas cuestan tanto real
que hay más plata en la farmacia que en el Banco Nacional.
Si por desgracia los doctores no pueden con mi mal
tengo que sacar más plata para el funeral
porque la agencia más humilde, urna sin cristal,
por llevarme al cementerio me quita un dineral.
¡Y me muero igual! ¡Y me muero igual!

"¿Cuánto cuesta un muchacho?" Me han preguntado.
"¿De familia larga o planificado?"
Pa' tenerlo bien comido, vestido y educado,
hay padres que hasta el alma la han empeñado.
Desde el primer tetero que el chiquito se ha tragado,
hasta verlo salir de cualquier cosa graduado,
son montones de billetes que en eso se ha gastado
y el que no ha tenido plata pa' burro se ha quedado.
¡Chamo tarado! ¡Chamo tarado!

¿A dónde llegará, Señor, esta cuestión
que me atormenta sin exageración?
Yo le prendería una vela a San Espiridión,
pero las velas han subido como un avión.
Yo quiero que se arregle mi mala situación,
pero el que arregla esto creo que está de vacación
o se le está olvidando todo el montón
de castillos y promesas de antes de la votación.
¡Qué vacilón! ¡Qué vacilón!

(No es tan serio).

Perucho Conde
(1981)

Podeu escoltar-la prement el botó de reproducció:

Democràcia versus imposició. La lluita pel Claustre.

2009-11-18T12:08:00.003+01:00

Crònica d’un conflicte anunciat

L’equip que presumptament governa la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) està començant a recollir, com diu la dita, el que ha vingut sembrant en els darrers mesos. I tot apunta que la sega d’aquest any només porta males herbes. I és que la nova direcció del Rectorat encapçalada per la Doctora Ana Ripoll ha portat emparellada una deriva autoritària sense precedents en la gestió i la presa de decisions, que ha fet sonar les alarmes de tota la comunitat universitària de l’Autònoma.

Aquesta comunitat, amb les especificitats i ritmes propis de cada sector, restava encara un xic endormiscada, potser després d’un any en què l’erupció de conflictes liderats pel moviment estudiantil, que no van sumar un suport significatiu de la resta de segments universitaris, va semblar mostrar la imatge d’una oposició a les polítiques del Rectorat només representada per un segment activista molt polititzat però malauradament encara minoritari.

Les noves contradiccions generades pel modus operandi d’aquest Equip de Govern, emperò, han vingut manifestant-se ja des de finals del curs passat. La seva posició ha estat inexplicablement dèspota en quant a política laboral en els conflictes i negociacions amb la representació del PAS (negativa a la negociació del nou conveni, acomiadament improcedent de les treballadores de reprografia, retirada de la paraula a les representants legítimes del PAS als òrgans de govern, etcètera); en la decisió unilateral i autocràtica de suspendre la celebració de la Festa Major de la UAB (decisió que els ha reportat una gran derrota política davant l’empenta autogestionària estudiantil); en l’elaboració de la proposta de reconducció econòmica de nom PRIM -Pla de Racionalització i Millora- que aposta per retallar el dèficit de la universitat a costa d’augmentar els preus d’accés als estudis, agredir les condicions laborals del conjunt de treballadors i treballadores, retallar la prestació de serveis públics...

La llista comença a ser dolorosament extensa i esquitxa la pràctica totalitat d’àmbits de gestió que ha d’afrontar un Equip de Govern, fet que evidencia que la Dra. Ripoll i els seus col·laboradors s’estan situant per voluntat pròpia en una delicada posició d’aïllament i de govern en solitari només sustentat en la imposició i la unilateralitat.

Tant és així, que la representació unànime de treballadors i treballadores de la universitat (les quatre seccions sindicals: CCOO, UGT, CAU i CGT), els sindicats i organitzacions estudiantils i les Assemblees de Facultat s’han anat situant a l’ofensiva en la denúncia dels gestos autoritaris del Rectorat, que amenacen amb liquidar definitivament el ja exigu funcionament democràtic de la Universitat.

Però el darrer cop l’han assestat un conjunt de més d’un centenar de representants claustrals de tots els sectors (PDI, PAS i estudiants) que davant d’aquesta tèrbola realitat han decidit ajuntar les seves signatures per a exigir la celebració d’un Claustre General Extraordinari amb una proposta de tres punts de l’ordre del dia que situen les principals preocupacions del conjunt de la comunitat universitària: fre a la política d’externalitzacions, debat sobre les mesures per fer front a la crisi econòmica de la UAB, i respecte als àmbits de participació i foment de la democràcia interna.

En semblança amb aquella burgesia revolucionària que als inicis de la Revolució francesa va instituir-se en Assemblea Nacional davant l’anquilosament i el desoïment governamental als òrgans legítims de representació i decisió col·legiada, aquest grup de 112 signants s’han erigit en veritable Claustre i exigeixen el seu dret inalienable d’exercir com a tal.

Davant d’aquesta agosarada decisió col·lectiva, plenament democràtica, el Rectorat va intentar condicionar la Mesa del Claustre amb l’anunci d’una convocatòria de Claustre ordinari per al 18 de desembre. La intenció és evident: contrarestar la petició de Claustre extraordinari, que malgrat poder-hi incloure punts de l’ordre del dia és fruit d’una iniciativa contestatària a la gestió de l’Equip de Govern, i subsumir aquesta en una convocatòria oficial i menys problemàtica que parteix de la pròpia institució. La pressió encoberta i amenaçant sobre els i les signants de la petició és més que previsible, atesos els mètodes a què ja ens ha acostumat el ripollisme en la seva gestió dels assumptes laborals i en el cas de la FMUAB.

Evidentment, emperò, el registre de 112 signatures que demanen la celebració d’un Claustre no es pot obviar i, si es força la no convocatòria d’aquest, la direcció de la UAB estaria entrant en un pantanós territori d’il·legalitat flagrant que podria sortir-li molt cara. No seria el primer cop ni l’últim.

El proper dilluns 23 de novembre el grup de signants es planteja fer una roda de premsa pública, dirigida al conjunt de la comunitat de la UAB i a l’exterior, per explicar millor quins són els motius que els han impulsat a fer el pas endavant i les intencions que tenen enfront el més que probable pols de força amb el Rectorat que es desenvoluparà en les properes setmanes.

Estarem amatents a les novetats que es puguin generar a l’entorn d’aquesta lluita i n’informarem puntualment per tots els mitjans possibles.

Albert Claret

AEP – Associació d’Estudiants Progressistes
Federació UAB
www.aep.cat

Pau Riba (I)

2009-01-15T15:30:00.002+01:00

Cançó 7a en colors

I

Ha plogut sobre el meu cap
i ha crescut herba molt fresca
he sortit a passejar
la testa florida i verda
perquè també s'hi han fet flors
com si jo fos una gerra
després ha sortit el sol
i he sentit olor de terra

Fixa't jo quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellets
s'hi posen i les abelles
Fixa't jo quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!

II

El vent m'ha dut grans de blat
i com que ja és primavera
les espigues s'han llevat
per damunt dels brins de l'herba
i han cobert les flors del foc
car també han crescut roselles
i per fer-me un cap tot d'or
el sol m'ha pansit la gespa.

Fixa't jo quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellots
s'hi posen i les abelles
Fixa't jo quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!

III

L'estiu m'ha dut la calor
i ha arribat el temps de sega
he anat a cal segador
-vinc perquè em segueu la testa
podeu segar tot el blat
però per res ni una rosella!
i he sortit al carrer gran
amb la testa ben vermella

Fixa't jo quin cap vermell
quina enveja, quina enveja!
papallones i grans ocells
s'hi posen i les abelles
Fixa't jo quin cap vermell
quina enveja, quina enveja!
oh, quina enveja em tens
oh, quina enveja em tens
oh, quina enveja em tens

IV

Les roselles s'han pansit
la tardor no té donzelles
i els meus cabells blancs i fins
m'han omplert de nou la testa
l'hivern m'ha cobert de neu
m'ha robat les flors i l'herba
i el fred m'ha fet presoner
amb el cap blanc com la pedra.

Fixa't jo quin cap més blanc
quina enveja, quina enveja!
ni papallones ni ocells
s'hi posen ni les abelles
On és la pluja on és?
On és el blat, on és l'herba?
On és la pluja, on és?

On és la pluja, on és?
on és, on és, on és?
on és la pluja, on és?

Pau Riba
Dioptria II (1971)

Podeu escoltar-la prement el botó de reproducció:

Salvador Espriu (I), en record de l'Àlvar Badia

2009-01-05T22:22:00.008+01:00

En record del camarada Àlvar Badia:

Dansa de la mort

Per l'atzar diversíssim
del nostre temps, la pluja
subtil ha d'aplegar-nos.
Dintre la nit que escolta
flamejaran lents ciris,
cera rebel, exèrcit
neguitejat per l'ordre
llunyà de les serenes
pàtries de llum, dels nobles
portadors del silenci.

Salvador Espriu
Les hores (1954)

Company: en moments com aquests que la paraula queda petita, m'amago rera l'escut còmode de la poesia. Per a què d'altres, per altres boques, diguin allò que vull dir-te.

No m'ho tinguis en compte, camarada. Fins sempre.

Vladímir Maiakovski (I)

2009-01-04T00:47:00.006+01:00

Com a resposta

El tambor de la guerra ressona sense parar.
El ferro crida i es clava a la carn.
De cada país,
esclau rera esclau,
es llancen sobre l'acer de les baionetes.
¿Per què
la terra trem,
afamada i nua?
Han desinfectat la humanitat amb un bany de sang
només perquè
qualsevol
des del seu lloc
pugui apoderar-se d'Albània.
És enlairada la rabia per a la mutació humana,
sobre el món
cop sobre cop
només perquè
sense pagar
els vaixells d'algú
puguin passar
pel Bòsfor.
Aviat
en el món
res sencer no hi quedarà.
L'ànima també serà arrencada.
I tota aquesta infàmia
només perquè
a qualsevol
se li distregui la mà
a Mesopotàmia.
¿En nom de què
les botes
aixafen tan rudement la terra?
Què hi haurà sobre el cel de la batalla?
Déu?
La llibertat?
Els calés!
¿Quan t'aixecaràs amb tota la teva alçària
tu,
que per ells dónes la vida?
¿Quan al rostre la pregunta els escupiràs:
per quina causa és el combat?

Vladímir Maiakovski
(1917)

Silvio Rodríguez (I)

2008-12-25T00:02:00.006+01:00

Fábula de los tres hermanos

De tres hermanos el más grande se fue
Por la vereda a descubrir y a fundar
Y para nunca equivocarse o errar
Iba despierto y bien atento a cuanto iba a pisar

De tanto en esta posición caminar
Ya nunca el cuello se le enderezó
Y anduvo esclavo ya de la precaución
Y se hizo viejo, queriendo ir lejos, con su corta visión

Ojo que no mira más allá no ayuda el pie
Óyeme esto y dime, dime lo que piensas tú

De tres hermanos el de en medio se fue
Por la vereda a descubrir y a fundar
Y para nunca equivocarse o errar
Iba despierto y bien atento al horizonte igual

Pero este chico listo no podía ver
La piedra, el hoyo que vencía a su pie
Y revolcado siempre se la pasó
Y se hizo viejo, queriendo ir lejos, a donde no llegó

Ojo que no mira más acá tampoco fue
Óyeme esto y dime, dime lo que piensas tú

De tres hermanos el pequeño partió
Por la vereda a descubrir y a fundar
Y para nunca equivocarse o errar
Una pupila llevaba arriba y la otra en el andar

Y caminó, vereda adentro, el que más
Ojo en camino y ojo en lo por venir
Y cuando vino el tiempo de resumir
Ya su mirada estaba extraviada entre el estar y el ir

Ojo puesto en todo ya ni sabe lo que ve
Óyeme esto y dime, dime lo que piensas tú

Silvio Rodríguez
Rabo de Nube (1979)

Podeu escoltar-la prement el botó de reproducció:

Universitat: la democràcia assetjada

2008-12-23T10:41:00.009+01:00

Article escrit per a l'Avant de gener de 2009

Actualment la universitat viu una situació d’excepció. Convulsada a tots els nivells per una conjuntura de canvi històrica que podria ésser definitiva per a caracteritzar-la com a pilar innegociable de l’Estat social o com el camp de proves i l’abastador per excel·lència del món empresarial. Essent el punt d’atenció i la diana de molts dels opinadors mediàtics d’anomenada. Vivint processos de reforma en múltiples dimensions. Patint canvis en la legislació, des de l’aprovació de la LOU conservadora del PP fins al maquillatge aplicat pel PSOE en la nova LOMLOU, i esperant l’adequació a aquesta de la llei catalana. Experimentant unes directrius d’aprovació precipitada d’uns nous plans d’estudi presumptament adaptats a un paradigma inexistent. Essent dirigida des d’administracions públiques que no consoliden el seu espai dins de les pròpies instàncies de govern. Vivint una situació d’assetjament per part dels capitals privats, desitjosos que aquesta reforma pugui ser-los beneficiosa...

La universitat avui es troba acorralada. La seva caracterització com aquell espai diàfan, participatiu i d’amplitud democràtica és una imatge d’un passat llunyà que potser mai no va existir del tot. La seva sobirania ha caigut en un profund descrèdit, i en el millor dels casos els seus òrgans de decisió i de govern representatiu es troben paralitzats o desproveïts de la majoria de les seves antigues atribucions, incapaços de donar una resposta coherent i consensuada que cada dia resulta més necessària. Els culpables en són molts: uns equips de govern que han adoptat formes de gestió autocràtica i tecnòcrata sense respectar l’essència democràtica i col·legiada de la institució universitària, contínues esllavissades polítiques en funció del govern de torn que proven de fer-la més útil per als seus interessos i ambicions, o la indesitjable i opaca influència creixent de les empreses per mitjà del nou poder executiu dels Consells Socials en són només alguns. I la llista és llarga.

A hores d’ara, el futur immediat que s’ofereix per a la universitat pública catalana i espanyola ve dibuixat per dos aspectes estructurals que seran determinants per a garantir que aquesta continuï existint tal com la coneixem avui, a saber: el finançament i la capacitat de gestió democràtica. En totes les problemàtiques que s’expressen i s’estudien a l’entorn de qüestions aparentment conjunturals, hi ha uns mateixos elements en comú: tant en la nefasta línia de reforma dels plans d’estudi a cost zero com en les polítiques de préstecs bancaris per a suplir les beques del govern de Zapatero, per citar només dos exemples, allò que és l’inexcusable punt de partida és el finançament públic de què pugui disposar la universitat, condició sine qua non per a dissenyar el sistema universitari. I alhora, la situació de desemparament econòmic cada cop més generalitzada de les universitats posa en una tensió límit la capacitat de la governança (sic) democràtica i sense pressions externes d’aquestes, ja que la ingènua temptació de mantenir o ampliar l’activitat a partir de suculents contractes amb empreses sovint és més una necessitat que una mera opció.

Tot plegat resulta que no és més que l’enèsima ocasió en què es posa a prova l’imperatiu constitucional de la cèlebre autonomia universitària. En una època de malcarada hegemonia neoliberal en el discurs i en les definicions a l’ús, el concepte d’autonomia oscil·la lentament cap a una perillosa sinonímia amb els ítems burgesos de flexibilitat i desregularització, tant homenatjats en els múltiples acords d’una Organització Mundial del Comerç obstinada a liquidar tot allò que no pugui traduir-se en beneficis: ras i curt, els serveis públics. Així doncs, la magnitud de la batalla és molt més significativa que una simple qüestió d’opinions confrontades. Ens hi estem jugant un futur que en el pitjor dels casos vindrà marcat per una educació superior devaluada, regida per imperatius mercantils i criteris de rendibilitat econòmica, i basada en una segmentació classista de l’alumnat.

Les mobilitzacions d’envergadura que ha protagonitzat el moviment estudiantil en els darrers mesos són una expressió d’aquesta situació d’asfíxia que es viu als campus universitaris, enmig d’una conjuntura que implica transformacions en profunditat i que s’ha demostrat com a transcendental per a la continuïtat del sistema universitari tal com el coneixem avui. Al marge de l’existència de les ocupacions d’espais com a mètode legítim de lluita de què es dota l’alumnat, la tristament reiterada burla als òrgans de govern i molt especialment als Claustres ha distorsionat els canals que la universitat té o hauria de tenir previstos per a vehicular i gestionar els interessos contraposats o emergents de la seva comunitat, i ha situat per força el moviment contestatari dels i les estudiants en una disjuntiva que només tenia sortida en la superació de l’ordre pseudodemocràtic vigent. L’adhesió a centenars d’estudiants que s’han incorporat al gruix de les protestes ve fonamentalment motivada per una sensació generalitzada de desgovern i manca de teixit democràtic i participatiu, que les anul·la com a subjectes potencialment capaces de decidir sobre el seu futur.

Val a dir que, en la seva expressió més plena, el moviment estudiantil és intrínsecament paradoxal. D’una banda, representa sovint un paper d’avantguarda organitzada dels sectors progressistes de la societat, avançant-se en organització i mobilització als agents socials de tot tipus; de l’altra, molt fàcilment cau en una línia progressivament inercial que no va acompanyada de la conseqüent evolució en el camp del discurs polític o de l’anàlisi tàctica necessària. Seria matèria d’un altre article considerar les causes d’aquesta contradicció patològica, d’altra banda no exclusivament motivada per causes internes del moviment, però cal que retinguem la constatació que malgrat les deficiències en la seva projecció política les ocupacions han condicionat un escenari sense precedents en els darrers anys –lluny queden les nostàlgiques lluites dels anys vuitanta- que pot ser i ha de ser útil a la causa de defensa de la universitat com a servei públic i d’accés universal.

Primerament, és necessari iniciar una reflexió conjunta i transversal entre els sectors progressistes de la universitat per a trencar amb l’immobilisme i l’estancament actuals. La majoria de reaccions gairebé improvisades a la situació actual, materialitzades en preses de posició públiques i en manifestos, no poden pal·liar l’enorme buit deixat per les antigues masses activistes que avui conformen l’esbromadora majoria de les plantilles de personal docent i investigador de totes les facultats. La possibilitat d’incidir de forma determinant en aquests processos de reforma va íntimament lligada a la reconstrucció i recuperació de les organitzacions i els mecanismes de pressió que en totes les èpoques han caracteritzat la lluita pel progrés en l’educació superior: els sindicats de classe i els òrgans democràtics de base. Sense aquests dos elements el potencial negociador d’una hipotètica massa crítica restaria inútil.

En segon lloc, cal construir un espai de trobada, això és, una proposta programàtica àmplia, que esdevingui catalitzador de tot el malestar existent a tots els nivells, i sigui capaç d’aglutinar en una sola interlocució les inquietuds i les propostes d’estudiants, professorat i personal de serveis davant l’escenari immediat que se’ns planteja: el procés de reforma i tramitació parlamentària de la nova Llei d’Universitats de Catalunya i el debat entorn als pressupostos destinats a l’educació superior, que si no ve determinat per aquesta caldrà fer emergir a la llum pública. La recepta no és nova: finançament, beques, autonomia i democràcia universitàries.

Els i les comunistes podem i hem de tenir un paper protagonista en aquesta reconstrucció de l’espai progressista a la universitat, aportant la força ideològica de fons i fent possible l’articulació d’un discurs i unes eines incloents i combatives, que sumin a partir de la proposta i no de la simple reacció defensiva. Només amb la reivindicació del caràcter irrenunciable de servei públic de la universitat podrem garantir l’accés al coneixement superior de les generacions futures de treballadors i treballadores.

Albert Claret

Treball en equip

2008-12-01T00:45:00.013+01:00

Lliga universitària Rugbi Masculí Grup B

Posició	Equip	Punts	PJ	PG	PE	PP	PF	PC
1	URL	6	3	3	0	0	100	15
2	UPC	4	3	2	0	1	61	55
3	UAB	2	3	1	0	2	50	76
4	UdL	0	3	0	0	3	24	89

Are you happy...?

We are happy!

I bet my ass you are!

Hi ha vegades que les coses més planeres són les més perfectes.

Albert

Malalties curables i vacunes per a infants

2008-11-23T19:50:00.007+01:00

"Otra cosa hay que decir de otro enemigo del bolchevismo en el seno del movimiento obrero. En el extranjero se sabe todavía de un modo muy insuficiente que el bolchevismo ha crecido, se ha ido formando y se ha templado en largos años de lucha contra ese revolucionarismo pequeñoburgués que se parece al anarquismo o que ha tomado algo de él y que se aparta en todo lo esencial de las condiciones y exigencias de una firme lucha de clases del proletariado. Para los marxistas está plenamente establecido desde el punto de vista teórico -- y la experiencia de todas las revoluciones y los movimientos revolucionarios de Europa lo han confirmado enteramente -- que el pequeño propietario, el pequeño patrón (tipo social que en muchos países europeos está muy difundido, que abarca masas), que sufre bajo el capitalismo una presión continua y muy a menudo un empeoramiento increíblemente brusco y rápido de sus condiciones de existencia y la ruina, adquiere fácilmente una mentalidad ultrarrevolucionaria, pero que es incapaz de manifestar serenidad, espíritu de organización, disciplina, firmeza. El pequeñoburgués "enfurecido" por los horrores del capitalismo es un fenómeno social propio, como el anarquismo, de todos los países capitalistas. La inconstancia de estas veleidades revolucionarias, su esterilidad, su facilidad de cambiarse rápidamente en sumisión, en apatía, en imaginaciones fantásticas, hasta en un entusiasmo "furioso", por tal o cual tendencia burguesa "de moda", son universalmente conocidas. Pero a un partido revolucionario no le basta en modo alguno con reconocer teórica, abstractamente, semejantes verdades, para estar al abrigo de los viejos errores que se producen siempre en ocasiones inesperadas, con una ligera variación de forma, con una apariencia o un contorno no vistos antes, en una situación original (más o menos original)."

V.I. Lenin

La enfedermedad infantil del "izquierdismo" en el comunismo
(1920)

Juan Gelman (I)

2008-10-15T11:32:00.009+02:00

Hechos

mientras el dictador o burócrata de turno hablaba
en defensa del desorden constituido del régimen
él tomó un endecasílabo o verso nacido del encuentro
entre una piedra y un fulgor de otoño

afuera seguía la lucha de clases/el
capitalismo brutal/el duro trabajo/la estupidez/
la represión/la muerte/las sirenas policiales cortando
la noche/él tomó el endecasílabo y

con mano hábil lo abrió en dos cargando
de un lado más belleza y más
belleza del otro/cerró el endecasílabo/puso
el dedo en la palabra inicial/apretó

la palabra inicial apuntando al dictador o burócrata
salió el endecasílabo/siguió el discurso/siguió el discurso/siguió
la lucha de clases/el
capitalismo brutal/el duro trabajo/la estupidez/la represión/
___[la muerte/las sirenas policiales cortando la noche

eso explica que ningún endecasílabo derribó hasta ahora
a ningún dictador o burócrata aunque
sea un pequeño dictador o un pequeño burócrata/y también
___ [explica que
un verso puede nacer del encuentro entre una piedra y un fulgor
___ [de otoño o

del encuentro entre la lluvia y un barco y de
otros encuentros que nadie sabría predecir/o sea
los nacimientos/casamientos/los
disparos de la belleza incesante

Juan Gelman
Hechos (1974-1978)

Practicar las verdades

2008-10-14T03:36:00.002+02:00

L'amor és l'única i autèntica essència revolucionària.

L'amor noble, altíssim, envers tota la humanitat, tots i cadascun dels homes, totes i cadascuna de les dones, tota la humanitat.

¿Hasta dónde debemos practicar las verdades?, pregunta el poeta.

Fins l'infinit. Fins aquell punt més enllà de l'horitzó que encalça amb l'eternitat i que ens assegura, dia a dia, que no hi ha límit que no es pugui transgredir. Més enllà de la pròpia consciència humana. Allà on hi reposa l'autèntica veritat, essència, estímul primigeni de l'univers.

En l'amor, conjunció de partícules, col·lapse sensorial, una i sola veu que retrona i anuncia que cal seguir. Cal seguir.

Albert

Paul Éluard (I)

2008-10-13T12:01:00.010+02:00


Espagne

Les plus beaux yeux du monde
Se sont mis à chanter
Qu’ils veulent voir plus loin
Que les murs des prisons
Plus loin que leurs paupières
Meurtries par le chagrin

Les barreaux de la cage
Chantent la liberté
Un air qui prend le large
Sur les routes humaines
Sous un soleil furieux
Un grand soleil d’orage

Vie perdue retrouvée
Nuit et jour de la vie
Exilés prisonniers
Vous nourrissez dans l’ombre
Un feu qui porte l’aube
La fraicheur la rosée

La victoire

Et le plaisir de la victoire.

Paul Éluard
Avant, dans Poèmes politiques (1948)

Les perspectives del moviment estudiantil actual

2008-09-15T13:27:00.004+02:00

Respostes a una breu entrevista sobre el moviment estudiantil actual, realitzada per estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona via correu electrònic.

1. Quina evolució ha experimentat el moviment Estudiantil des del 2006 fins l'actualitat?

Per ser precisos, el cicle actual del moviment estudiantil s'inicia a l'estiu del 2005, amb la preparació del que seran les jornades de lluita del 17 de novembre d'aquell any, decidint de situar les reivindicacions en una data assenyalada i reconeguda internacionalment (Dia Internacional de l'Estudiant). Allà s'hi havia arribat després d'una trajectòria força satisfactòria amb les campanyes contra la LOU del PP i la guerra de l'Iraq, que havien mobilitzat milers de persones. I això és rellevant, perquè a partir del curs 2005-2006 es va començar a enfocar tota la problemàtica de la reforma universitària que nosaltres, estudiants, vam batejar com a "Procés de Bolonya", amb una actitud i alguns mètodes llegats de l'etapa anterior, en què era molt senzill treure la gent al carrer.

Això va fer que en un primer moment les expectatives fossin altes, hi hagués una revigorització de la PMDUP (Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública, que aplega assemblees d'estudiants de les universitats públiques de Barcelona i els sindicats AEP i SEPC) i es tingués en cap una estratègia molt marcada per la mobilització i la visibilització pública del rebuig estudiantil, al carrer i als mitjans. A poc a poc, es van fer evidents uns certs símptomes d'estancament. En cada mobilització no aconseguíem que hi hagués més gent que a l'anterior (ans al contrari, de vegades fins i tot n'érem menys), i això va motivar que ens plantegéssim un canvi en el discurs, que s'apropés més a les problemàtiques quotidianes de l'alumnat: beques, pràctiques, horaris, desaparició d'assignatures i de carreres, etcètera. Això va donar fruits, a partir del curs 2007-2008, amb la vitalitat que es va demostrar a les setmanes de lluita i manifestacions del 15 de novembre i del 6 de març. A més, el fet que a la Universitat Autònoma es produissin diversos incidents de gravetat, molt especialment l'entrada dels Mossos d'Esquadra a la Facultat de Lletres i la posterior càrrega contra estudiants asseguts al terra, va facilitar que la crida es fes extensiva a més persones i que la vaga i la manifestació fossin més exitoses.

Tanmateix, el moviment estudiantil continua enquistat en unes formes de fer que demostren molt poca profunditat política, i sense abordar de forma seriosa una sèrie de debats que són imprescindibles i que ja s'han ajornat massa vegades: la comunicació, interrelació i cooperació amb el professorat i el personal laboral de la universitat; la reflexió crítica i seriosa sobre política universitària, amb voluntat d'establir tesis i estratègies que vagin més enllà de "la mobilització per la mobilització"; l'abandonament de la faceta més estètica, sectària i excloent de la protesta estudiantil que ens condemna en una ocasió i en una altra a l'aïllament i ens imposa un sostre de mobilització contra el que ja ens hem topat prou... I sobretot, la fi necessària de les lluites fratricides i de l'avantguardisme infantil en el si de les assemblees estudiantils i entre les organitzacions d'estudiants, tot entenent que des de posicions divergents en alguns aspectes i mètodes es pot avançar envers el mateix objectiu, en base al respecte als acords col·lectius, la tolerància i la definició conjunta de punts a assolir.

2. Quin impacte ha produït en la societat, i en concret en els estudiants, de manera general i especialment amb el procés de Bolonya? Han aconseguit els estudiants alguna cosa?

Pel que fa a l'impacte produït, el que ha aconseguit el moviment estudiantil fonamentalment ha estat la irrupció amb força en l'escenari mediàtic i polític (molt més en el primer que no pas en el segon) del debat sobre política universitària, fent més evident la contraposició d'idees existents entorn al model d'universitat i al futur de l'ensenyament superior que existeix entre forces polítiques, gerències i direccions de centres universitaris i, més perillós que els altres, el sector empresarial. Les reiterades mobilitzacions i campanyes de sensibilització de les reformes han fet inevitable que se'n parlés, fins i tot aconseguint en algunes ocasions quotes prou altes de presència als mitjans de comunicació (editorials i articles d'opinió als diaris, aparició en televisió i ràdio, etcètera).

Tanmateix, considero que els i les estudiants no hem sabut fixar de forma adequada els paràmetres d'aquest debat en funció dels nostres interessos. Sovint ha primat massa la posició irreductible i bastant infantil de la confrontació absoluta a tots els elements i sectors inclosos en el complex procés de reformes, evitant així la possibilitat d'establir aliances tàctiques amb determinats sectors entorn a aspectes centrals: finançament, beques, accés universal, qualitat de la docència, model d'estudiant... El fet que s'hagi optat, no sense friccions internes, per una posició de cara a l'exterior que es traduïa en un "amb nosaltres o contra nosaltres", des de posicions irreconciliables amb ningú altre, ha perjudicat la potencial força expansiva que el moviment estudiantil havia aconseguit després de les mobilitzacions de tres anys seguits (entre el 2005 i el 2008). S'ha perdut la possibilitat d'incloure a més estudiants que puguin convergir amb el projecte de tranformació de la universitat en qüestions concretes, s'ha ignorat la possibilitat de dialogar amb professorat i fins i tot algunes direccions de Facultat en la via de trobar mitjans de pressió més eficients i representatius de cara a la institució i a l'Administració... en definitiva, s'ha apostat per una posició tan lloable i purista com estèril i inoperant a la llarga. Si els èxits dels estudiants només es medeixen numèricament a partir de la gent participant en les seves estructures d'organització, sense transcendir en un autèntic moviment social que aglutini més enllà de les aules, sempre tindrem les de perdre.

3. Quins punts forts i febles té el moviment Estudiantil de la UAB?

El moviment estudiantil de l'Autònoma gaudeix d'una llarga trajectòria i d'una tradició assembleària que esdevé un factor determinant en un sentit organitzatiu, a diferència d'altres universitats, campus o facultats que no tenen un llegat de protesta com el nostre o que el van perdre de forma pràcticament irrecuperable. Això significa que a la UAB, de forma gairebé inherent al caràcter del campus, existeixen estructures de base en forma d'assemblees d'estudiants, que permeten arribar a un nivell de treball, presència, mobilització i projecció cap a tota la comunitat universitària gens despreciable. Ara bé, de vegades això mateix acaba tornant-se un punt feble, en el moment en què les persones implicades en el moviment assembleari o en les diverses organitzacions d'estudiants que existeixen a la UAB, juguen a "bons i dolents" i cauen en l'avantguardisme més inútil. Em refereixo a quan es planteja la manera de fer que depassa el caràcter representatiu de l'assemblea i entra en oposició directa a la resta d'alumnes que no estan políticament posicionats o actius.

El moviment estudiantil, per definició, ha d'ésser la punta de llança en el marc de l'associacionisme i la vida universitària, però això no significa que s'hagi de considerar al marge de la resta d'àmbits de socialització existents; tot el contrari, ha de ser capaç d'implicar de forma transversal el conjunt dels i les estudiants i més enllà, sempre plantejant el conflicte d'una forma incloent, per a guanyar-se el suport i la confiança de la comunitat estudiantil, no des d'una visió de "salvapàtries". En aquest sentit, de vegades a l'Autònoma l'arrelament de les assemblees és més intensiu que no pas extensiu: poca gent s'hi involucra molt, quan el desitjable seria que molta gent s'hi involucrés de forma variable. Aquesta dicotomia, i la reflexió entorn al paper rellevant i representatiu de les assemblees, a més del model assembleari i dels mecanismes per a garantir la igual participació i capacitat de decisió de tothom, poden tornar-se punts febles si no s'aborden amb suficient valentia.

4. Quines expectatives de futur té el moviment Estudiantil contra en Pla Bolonya?

Aquesta és una pregunta perillosa. És perillosa perquè planteja allò que abans comentava, el "tot-o-res", els estudiants contra el món. Malauradament, a aquestes alçades no sóc tan optimista com ho era quan va començar el canvi de cicle en el moviment estudiantil. Les opcions més irreductibles favorables a aturar absolutament qualsevol bri de la reforma no responen a una anàlisi rigorosa de la realitat. Hi ha massa dimensions, massa autors implicats, i massa batalles per a combatre, i nosaltres no hem sabut conduir un procés d'acumulació de forces suficient per a plantejar-nos un pols seriós amb tots els sectors que tiren endavant les múltiples facetes de la reforma.

Un cop assumida aquesta bufetada de realitat, considero que malgrat tot les expectatives podrien ser àmplies, en el camí d'aconseguir posar el dit a la nafra en les nombroses instàncies en què s'acorda el rumb dels canvis, aprofitant tota la capacitat de decisió, negociació i pressió que es pugui: en les comissions pels nous plans d'estudi (que ara mateix i a curt termini són el forat més negre de tot el panorama), en els òrgans de direcció de les universitats (que es mostri, de forma evident, el rebuig estudiantil a determinades decisions que no han tingut un origen ni una acceptació democràtica) i, evidentment, al carrer. Però la via no ha de ser la que veníem fent, d'actors messiànics i coratjosos que s'enfrontaven sols contra el gegant. Crec que seria molt més útil i fructífer plantejar-se d'una vegada les aliances amb altres sectors -professorat, PAS, deganats-, tenint molt clar que això implicaria la renúncia a alguns objectius i a moltes exigències de màxims, però que possibilitaria unir més forces per a garantir el caràcter públic de la universitat i la seva dimensió social.

Aquest és l'objectiu fonamental, i és una qüestió que ens transcendeix i que implica la nostra generació i totes les que vindran després. La importància de la seva consecució ha de passar per sobre de qualsevol interès corporativista o d'actitud estètica. Fins que no despertem d'aquest joc de nens i ens plantegem l'escenari com una conjuntura històrica crucial per a la continuïtat de la universitat pública, no entendrem la necessitat d'enfocar la lluita d'una forma madura, conseqüent i autènticament revolucionària.

Albert Claret

El Fòrum Social per la Universitat Pública

2008-05-01T13:13:00.004+02:00

Article aparegut a l'Avant de maig de 2008

Radiografia de la situació actual del moviment estudiantil

Durant els dies 26, 27, 28 i 29 de març va tenir lloc a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona la celebració del primer Fòrum Social per la Universitat Pública, que organitzava la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP). La seva organització, així com la convocatòria, partien d’una situació de precipitació i urgència, en posar-se sobre la taula la realització a Barcelona de la Conferència de Primavera dels Rectors i Rectores de tot Europa, organitzats en l’European University Association.

Aquesta precipitació, fruit encara d’una evident incapacitat per a la previsió, és un problema simptomàtic -i, malauradament, no exclusiu- de la situació actual del moviment estudiantil.

La cita dels rectors arribava en plena espiral provocada, d’una banda, per l’insòlit resorgiment del debat sobre universitats -bé que esbiaixat- a totes les portades de diaris i en boca de tota persona d’una mínima transcendència pública (institucions, periodistes, referents culturals), amb una forta presència de l’ofensiva del discurs conservador sobre les funcions que ha d’acomplir el sistema universitari; i per la frenètica recerca constant de l’argument mobilitzador, de l’altra, que ha protagonitzat la PMDUP en els darrers temps.

Un espai de debat

El Fòrum Social per la Universitat Pública (FSUP) pretenia ser una estranya i improvisada síntesi entre ambdós factors. La intenció era que fos capaç de recollir l’existència d’un debat entorn a la universitat, i donar un espai a intervencions que posessin de manifest una interpretació d’aquesta, fonamentada en la necessitat que sigui un servei públic i universal; alhora que havia de servir per aglutinar de forma primigènia un capital intel·lectual a partir del qual començar a treballar en la direcció de no circumscriure la problemàtica universitària exclusivament ni única en l’àmbit acadèmic o administratiu.

En aquest sentit es va convidar professors i professores (Arcadi Oliveres, Ramon Franquesa, Josep Ferrer, Mariona Ferrer i Raimundo Viejo, entre d’altres) i representants d’entitats provinents de la xarxa associativa (Lliga per la Laïcitat, USTEC, Secretaria de la Dona de CCOO, Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, etc.), a més d’estudiants d’altres punts de l’Estat i d’arreu d’Europa, perquè expliquessin les seves experiències en el context de reforma generalitzada en què ens trobem. D’aquest ampli ventall de convidats i convidades, i de l’estela encara present del Fòrum Social Català, va sorgir la proposta d’identificar-nos també com a Fòrum Social.

Resultats qualitatius

Tenint en compte que es va organitzar en la setmana i mitja prèvia i que no va comptar amb uns canals tan participatius en el si del moviment estudiantil com s’hagués volgut, hauria estat ingenu esperar que el Fòrum Social tingués una gran afluència. Els resultats, doncs, no van ser tant quantitatius com qualitatius en determinats aspectes. Podria ser una primera expressió, encara tosca i inexperta, d’aquella voluntat d’esbossar els límits del debat sobre el model d’universitat més enllà del reduït cercle que avui en pot generar opinió.

Podria haver estat el marc en què de nou va manifestar-se públicament la intenció de recollir les sensibilitats i intervencions del professorat progressista, d'incloure els altres sectors de la comunitat universitària en una lluita per ara encara encapçalada de forma gairebé exclusiva i corporativista per l'alumnat, que malgrat tot caldrà que en continuï essent la punta de llança.

Albert Claret

El caràcter de classe del moviment estudiantil

2007-12-04T00:05:00.002+01:00

Tradicionalment, i en especial des del cada cop més remot maig del 68 –del qual alguns agosarats ja n’han certificat la defunció definitiva-, s’ha tendit a incorporar els i les estudiants, allò que metodològicament anomenem moviment estudiantil, com un element més del conjunt social que heterogèniament compleix les condicions per a esdevenir subjecte revolucionari.

Article per al Revolució, revista de la CJC-Joventut Comunista, susceptible d'ampliar-se substancialment

Podem situar l’aparició de l’alumnat com a element contestatari a partir de la instauració del dret a l’accés universal a l’ensenyament, i especialment al superior, que amb millor o menor fortuna es generalitzà al conjunt del continent europeu en el procés de construcció de l’Estat social del benestar posterior al sagnós episodi bèl·lic viscut a la primera meitat del segle XX. La massificació –en el sentit de quelcom que esdevé de masses- dels centres universitaris, ara ja no restringits només a l’entrada de la progènie de les classes benestants, dotà aquestes d’un caràcter menys elitista, més combatiu, en definitiva, més popular.

Així doncs, el procés d’aparició del moviment estudiantil com a sector social que esdevé agent polític de rellevància va íntimament lligat a l’accés dels fills de la classe treballadora i el conjunt de les classes populars a la universitat. Hi ha un vincle evident, per tant, entre la condició econòmica dels qui omplen les aules amb la pròpia constitució dels centres educatius i de la forma de transmetre i generar el coneixement.

Segle XXI. El lent però progressiu camí cap a la construcció de la superpotència europea, dirigit i dictaminat des d’instàncies neoliberals, ha posat el sistema universitari vigent en el punt de mira, amenaçant-ne el caràcter universal i públic que fins ara, malgrat les greus deficiències estructurals existents, s’havia mantingut.

A Europa no li interessa crear una veritable societat del coneixement, amb una qualificació mitjana de titulats universitaris entre la població. A Europa, la “nostra” Europa, tant li és la formació integral de les persones. A Europa, la seva Europa, li molesta l’existència de pensament crític, de capacitat de qüestionar, crear i transformar l’entorn. Europa vol treballadors competitius, que frenin l’inexorable ascens econòmic asiàtic, que produeixin més i millor, que no tinguin vel·leïtats artístiques o polítiques que puguin desplaçar el mercat i el progrés econòmic de la centralitat de la construcció europea.

La darrera i més crua expressió d’aquesta Europa és la mastodòntica reforma dels estudis superiors, que per referències anomenem, metodològicament, el Procés de Bolonya. Una subtil maniobra amb la qual, sota el pretext d’equiparar el nivell i la validesa dels estudis a tot el continent i d’introduir millores en el model pedagògic –d’altra banda denunciat durant dècades per estudiants i professores per haver-se quedat obsolet-, s’escola la concepció neoliberal sobre la universitat, que contempla aquesta com un element al servei de les necessitats del mercat i orientat a la formació de mà d’obra qualificada per a treballar, no per a pensar.

El sistema de partició del títol universitari que incorpora un nou postgrau imprescindible per a l’especialització però de preu desorbitat, la pretensió d’incorporar sistemes de seguiment i d’avaluació continuada sense incrementar el pressupost destinat a infraestructures i professorat, l’absolut obscurantisme amb què s’han pres les decisions que estan afectant de forma històrica la universitat i la nul·la participació dels agents implicats en la reforma, la voluntat de restringir el contingut teòric de les carreres i potenciar-ne el preeminent pràctic i pre-laboral, la perpetuació d’una política de beques irrisòria...

Aquestes són només algunes de les característiques que han causat el rebuig del moviment estudiantil, i també de cada cop més sectors del personal docent. Bolonya, allò que anomenem Bolonya, és la traslació a la universitat més contundent de la pretensió d’acabar amb les prestacions socials i els sistemes de redistribució de la riquesa que s’aconseguiren només després d’un segle de lluita. És de sentit comú, però també de radical anàlisi de classe que, com deia la pancarta de la manifestació del 15 de novembre que convocava la PMDUP (Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública) i que aplegà més de 10.000 estudiants, la universitat pública no progressa adequadament.

Caldrà, doncs, que la construïm nosaltres.

Albert Claret

L'Estat del benestar, en vies d'extinció

2006-02-21T14:12:00.002+01:00

La precarització de les condicions laborals i el nivell de vida de la població dels anomenats països del Primer Món és un fet palès que s'està demostrant indeturable arreu de la geografia occidental. Les condicions que garantien unes àmplies prestacions públiques -educació, sanitat, etc.- i certs mecanismes de redistribució de la riquesa generada, bé que insuficients, que s'aconseguiren després de la Segona Guerra Mundial en el pacte tàcit entre burgesia i sectors del moviment obrer organitzat (sindicats, partits de masses), això és, el que es coneix com l'Estat del Benestar, té els dies comptats.

Article d'un bloc antic, del 21 de febrer de 2006

I no sóc jo qui ho diu: les estadístiques referents a temàtiques d'ocupació, relació entre salari i preus del mercat, qualitat de l'ensenyament i externalització dels serveis públics -sobretot pel que fa a la sanitat-, parlen per si sols. La proposta de Constitució Europea que els lobbies del poder econòmic, obeint les directrius establertes per les necessitats del capital internacional, van elaborar d'esquenes a cap mena de procediment democràtic o participatiu (i que, de fet, en aquest país que ha sofert el feixisme durant quaranta anys sense aprendre'n res va sortir aprovada per referèndum popular; bé que amb una participació ridícula), n'és una mostra diàfana i fins i tot m'atreviria a dir que descarada.

Retallada de serveis públics que tendiran irremediablement cap a la privatització, escletxes legals per a permetre la penetració del sector privat en l'ensenyament (sobretot en l'universitari -els estudiants ja coneixem el Pla de Bolonya-, però això només és el primer pas), orientacions macroeconòmics cap a la liberalització total de les empreses que romanen en el sector públic (què se n'ha fet de la Telefónica? Què està passant amb la Renfe?)... i una ràpida ullada a la qüestió de les tan sobrevalorades "llibertats individuals" (que són la pedra angular d'un sistema individualista que promou la desconnexió de la persona amb la col·lectivitat que l'envolta) fan estremir: no es reconeix de forma oberta el dret de vaga, es disposen mesures per a conferir de forma legal la consideració de "rebel·lió" o "motí" qualsevol mobilització popular d'envergadura (evidentment deixant a les forces armades i els cossos policials la tasca de dissuadir-los i perseguir culpables), són detallades tot un seguit de mesures que permetrien l'espionatge de tota la població amb càmeres de vigilància, línies telefòniques punxades, i tot tipus de dispositius que anul·larien de facto la intimitat de les persones.

Qui es pensi que gràcies a la ciutadania francesa i holandesa, més formades en la qüestió democràtica i més conscients del paper que el poble ha de jugar en decisions d'aquesta magnitud (aquí el franquisme ens va convertir en autèntics eunucs de la consciència democràtica de masses), es van evitar totes aquestes mesures, va errat. Només una ràpida ullada a la directiva Bolkenstein, rebutjada a les instàncies europees, era un pla B que va presentar-se a correcuita per legitimar algunes operacions que ja s'estan duent a terme en el propòsit de desmantellar aquesta Europa de prestacions públiques que coneixem.

Dia a dia el nostre entorn ens anuncia l'arribada de temps difícils: noves hipoteques que passen de pares a fills; càmares de vigilància a tota mena d'estacions i instal·lacions del transport públic i altres (però cal recordar que ho fan "per la nostra seguretat"), per no parlar dels cossos de seguretat privada -Prosegur i etcètera- armats i amb gossos entrenats per reduir qualsevol "sospitós"; desallotjament i persecució cada cop més intensa de tota mena d'alternatives al règim actual de propietat; la nova Ordenança de Civisme que volen imposar-nos des de l'Ajuntament de Barcelona, de caire autoritari i una preocupant pretensió de retallar de forma dràstica les llibertats més fonamentals... la llista de petits detalls és interminable.

A més d'aquests factors que podríem anomenar de "baixa intensitat", els canvis estructurals que se succeeixen en el sistema no donen pas treva. Una de les manifestacions més preocupants d'aquesta nova onada de neoliberalisme desenfrenat és l'autèntica dissolució del treball com un mitjà de vida estable a través del qual l'individu realitza una tasca i aprèn un ofici. Concretament a l'Estat espanyol tenim un dels índex més elevats de temporalitat: les ETTs han convertit el treball en un concepte abstracte, que si ja en el mode de producció capitalistas tradicional era un mitjà d'explotació i alienació de qui el realitzava, en el nou estadi que ens depara el segle XXI s'albira una desvinculació total, quasi ontològica, entre el treball i la persona. L'alienació més profunda -ben suplida pel sector comercial que ens anima la vida amb productes inútils i reinventats d'altres anteriors- és el camí al qual tota la classe treballadora estem abocats mentre els designis de la humanitat continuïn en mans de qui avui els domina. La temporalitat laboral, que avui afecta especialment el jovent i els sectors més humils de la societat, amenaça amb estendre's arreu per esdevenir la norma bàsica de l'estructura social del treball: nous mètodes de mesura de productivitat recolzats per la legislació adient que permetrà despedir treballadors sense cap mena d'indemnització ni procediment, feines poc remunerades en el sector terciari que no oferiran possibilitats d'ascendir ni romnandre a l'empresa...

La deslocalització, la pèrdua de capacitat productiva en els països europeus -i aquí és un tema desgraciadament massa cotidià- que es veuen atrapats en un sector terciari que duu inherent una tendència al col·lapse, és un dels resultats més evidents i directes de la política neoliberal que han aplicat al llarg de les últimes dècades els nuclis de poder político-econòmic europeus.

Paral·lelament a això, l'especulació immobiliària assoleix límits insospitats elevant els preus dels habitatges a xifres absolutament inassequibles per a les capes populars -i cada cop per més sectors de les anomenades classes mitjanes-, redireccionant el sistema familiar nuclear actual cap a un retorn a la convivència intergeneracional a les llars (avis, pares i fills), amb l'agreujant que els habitacles cada cop són més reduïts com a conseqüència, precisament, de l'augment desproporcionat dels preus i la impossibilitat de gran part de la població d'accedir al mercat de compra-venda immobiliari.

No cal oblidar tampoc la dura batalla ideològica que s'està duent a terme en els nostres dies. Mentre els sectors populars d'arreu del món estenen la consigna "un altre món és possible" a través dels fòrums socials i la creació de nous espais de participació democràtica de la ciutadania, els mitjans de comunicació anuncien el terror i l'enorme perill que suposa per a les nostres vides el "terrorisme internacional", un concepte inexistent abans de la caiguda del camp socialista i la influència de la Unió Soviètica en el devenir de la política mundial, que ara omple el buit que aquesta va deixar en la concepció de l'"altre", l'"enemic", allò a què es contraposa el sistema de valors i l'estructura en què vivim. Evidentment, aquests mitjans estan en mans dels grups empresarials que dominen també la banca i les finances, la construcció, les grans cadenes de distribució i consum d'aliments i productes bàsics, etc.

Atrapats en aquesta cruïlla mediàtica en què totes les direccions són perjudicials, cal que sapiguem destriar bé les fonts d'informació i destil·lar el contingut ideològic de les mateixes. S'han de potenciar els mitjans de contrainformació i les publicacons alternatives per donar pas a una visió objectiva i allunyada dels interessos econòmics de la classe empresarial, per poder conèixer i analitzar els processos històrics que s'estan succeint.

Mentre a l'Amèrica Llatina s'endevina un gir copernicà en l'evolució de les polítiques tradicionalment seguidistes de l'imperialisme nord-americà, enfilant el camí cap a la construcció d'un bloc regional de poder on predomini la cooperació i solidaritat entre els països iberoamericans, a la Vella Europa els drets més fonamentals són contínuament posats en perill per una classe política dominant que dóna via verda a la destrucció dels Estats democràtics burgesos i la transformació d'aquests en una obscura incògnita que ens recorda a les mesures hitlerianes que ensorraren la República de Weimar (incompleta i governada per liberals, com en el nostre cas, però no podem oblidar mai el deteriorament de la vida social que suposa la tirania feixista).

Avui, doncs, la lluita cap a la construcció d'una nova societat fonamentada en valors que promoguin la cooperació, solidaritat entre els pobles, fraternitat entre individus i la igualtat entre classes, passa per la defensa a ultrança dels actuals mecanismes de benestar que encara conservem, fruit de l'esforç i la lluita sagnant de la classe treballadora al llarg dels segles XIX i XX. No cal escoltar les tesis esquerranoses que parlen del "tot o res" i asseguren un adveniment immediat i renovador de la Revolució proletària: en la lluita política, els treballadors i treballadores hem de ser pragmàtics, analitzar la societat en profunditat i garantir una capacitat d'incidència en els processos actuals que permetin lluitar per la permanència d'aquests mínims guanyats amb la sang i l'esforç dels explotats.

Serà així, per la progressiva incorporació a la política de les classes populars que aconseguirem disposar de les condicions objectives per al canvi revolucionari cap a una societat socialista, regida per la moral comunista de què tant va parlar el Che, que permeti el desenvolupament de l'intel·lecte i la realització de la persona en llibertat, en íntima col·laboració amb la comunitat, sense explotació de cap tipus, sense imposicions comercials, en definitiva, sense la injustícia i la misèria que afecten actualment les nostres vides.

Albert Claret